Estimada dona,
He dubtat molt si enviar-te aquest escrit perquè vull dir tantes coses que no sé si tindré paper suficient, o si pel contrari, simplement, sabré dir-te-les.
Necessito que sàpigues que tens tot el meu suport, que soc aquí per a tot allò que necessitis, que no és parlar per parlar, que les meves abraçades són gratuïtes i sense interessos. Voldria que entenguessis que no estàs sola, que som una multitud i que la teva lluita és la nostra, la meva.
Any rere any escoltem les notícies i, any rere any, hem de plorar perquè falten unes quantes de nosaltres, perquè un seguit de monstres han segat les seves vides, sense embuts, acarnissant-se contra aquelles que deien que estimaven. Mentida! Tot mentida! Si estimes alguna persona de veritat no li arrenques la vida, no la maltractes ni físicament ni psicològicament, no l’amenaces que faràs mal als fills, no l’agredeixes sexualment, no controles els seus passos.
Em fa mal l’ànima, perquè et veig trista, desemparada. No puc imaginar el teu dolor, la teva malenconia, la teva impotència, la teva buidor, i veig com et van rosegant per dins, com t’enfonses en la negror més absoluta. Vull ajudar-te, donar-te la mà, agafa-la, si us plau, no dubtis!
Vull formar part de la teva sanació, vull que surtis d’aquest laberint d’infàmia. Però, la veritat, és que no sé si amb això tindràs prou. Poso al teu abast l’única eina que tinc, les paraules. Paraules dites des del cor.
Voldria donar-te suport perquè poguessis desfer-te d’aquesta xacra que s’ha instal·lat a la teva vida, d’aquest mal atàvic, ancestral, que t’anul·la i et fa desaparèixer com a persona. Sento el teu crit! Si us plau, aixeca la teva veu, aixeca el teu cos i albira el futur ple d’esperança, lluny d’aquell que t’ha ofegat, que t’ha tapiat els ulls, que ha enfonsat els teus somnis. Estimada dona, no vull que siguis tu la pròxima! No vull que ens faltis mai! No vull haver de llegir el teu nom en un obituari. Et vull viva, gaudint del camí, dels somnis, de l’esperança, com una font d’aigües subterrànies que brolla cap a la superfície, com l’au que estén les seves ales i vola, vola lluny per sempre més.
