Fa 5 anys vam escollir el Joan Blanquer com a la nostra escola. En aquell moment n’estàvem convençuts, però amb la sensació de fer un salt al buit, amb molta por i incertesa d’aquest nou camí. El Pau tenia 3 anys i feia poc que ens havíem adonat que no seguia els estàndards que ens marca la societat. Com a mare, i amb les expectatives que m’havia creat sobre com serien els meus fills, se’m va desmuntar el món. Era com tenir un ganivet clavat al mig del pit. A partir d’aquí, et desvius per donar-li tots els recursos que necessita perquè creus que ser normal és imprescindible... que equivocada que estava! Mai m’hauria pensat que aquell dolor em portaria a fer el camí més bonic de la meva vida! No sé ni quan ni com em vaig adonar que aquell dolor no era res més que jo m’havia imaginat el Pau diferent i aquesta expectativa no me’l deixava veure realment. Que bonic que va ser començar a veure’l, a sentir-lo, a ACCEPTAR-LO tal com és: tranquil, bonic, carinyós, humil. Les primeres gràcies són per ell per ensenyar-me i tenir la paciència quan jo no el veia. Un cop el vaig reconèixer me’n vaig enamorar: és preciós i vull que sigui tal com és. En aquest moment la sensació corporal és com si fossis a un far de Formentera contemplant una posta de sol, obres els braços i respires, la sensació de benestar i llibertat t’omple i estàs tan agraït que el cor no et cap al cos. A partir d’aquí puc dir que gaudim cada moment l’un de l’altre. Aquest aprenentatge és molt potent fet com el vam fer. I m’ha obert tant els ulls! ACCEPTAR l’altre tal com és, no jutjar-lo i deixar que cadascú es desenvolupi lliurement. Els fills són persones individuals que es mereixen créixer complint les seves espectatives, que els faran realitzar-se com a persones. I, com a mare, el meu paper és acompanyar-los i estimar-los. Després de sentir constantment que el Pau és un nen amb necessitats especials, la Júlia em va fer avançar una casella més. No hi ha nens amb necessitats especials hi ha nens que necessiten suport, uns més, els altres menys, però tots igual d’especials. És tan fàcil i alhora difícil com donar a cadascú el que necessita sense entrar a valorar ni a etiquetar res més. La Júlia necessita el mateix que el Pau, ser acceptada i acompanyada en el camí que ella traçarà. Dono gràcies a la Júlia, crec que és el meu gran pilar, és generosa, vital i amb un cor molt gran. La meva intuïció em diu que serem grans companyes de viatge. A la comunitat educativa del Joan Blanquer perquè són part protagonista d’aquest camí. Ens han comprès sempre, quan no acceptaven, negàvem, ploràvem... quan acceptàvem, apreniem, creixiem i gaudíem. Ho hem fet junts! L’agraïment és tan gran que mentre escric el cor m’esclata. Heu fet la vostra feina des del cor, estimant, i això arriba molt endins i marca la diferència. Gràcies a cada una de les persones que formeu la que serà sempre la nostra Escola. Aquest no és un adeu és un PER SEMPRE viurà en nosaltres l’essència del Joan Blanquer! Per acabar, vull dir que aquests escrit no pretén ensenyar res, aquesta és la meva història i l’únic consell, que em veig capaç de donar és mira a dintre teu, i fes allò que et faci feliç.
