Deixar escrit allò que es pensa és una teràpia que recomano a tothom. Llegir i, sobretot escriure, són unes actituds prou íntimes que no necessiten cap mena d’entrenament previ. Personalment, a hores d’ara, però, jo m’he acostumat a triar els lectors a qui turmentar. Faig arribar allò que penso, sento, crec i visc a qui realment vull. Temps era temps, col·laborava en una d’aquelles xarxes que se’n diuen socials i les meves opinions no sempre eren acollides de la mateixa manera. No m’amago del fet que les meves limitacions a l’hora d’escriure siguin múltiples, és per això que, algunes vegades, arribaven a ser mal interpretades. Segons el que hi deixava dit, tenia molta més feina a puntualitzar allò que acabava d’exposar que cap altra cosa. I això, en la mesura justa, fins podia arribar a tenir la seva gràcia, però portat a l’extrem era francament esgotador. En algunes ocasions, la cosa més innocent i trivial s’arribava a convertir en un autèntic partit de tennis de respostes i contrarespostes i, casualment, el darrer que intervenia en el joc de les rèpliques i els retrets solia ser el que la “deia més grossa”... Tant és així que, curt i ras; un dia vaig dir-me: “S’ha acabat el pa torrat!”. I així va ser.
Curiosament, però, el mòbil que va ser determinant en una decisió tan radical no va venir pas arran d’un comentari polític, esportiu, filosòfic, social com molts de vosaltres podríeu fàcilment imaginar, que jo podia haver fet. Aquesta resolució la vaig prendre després que hom m’interpel·lés amb una pocasoltada que encara no he paït: “Poca feina deus tenir tu que puguis dedicar tant de temps a escriure”. Vaig pensar que potser tenia raó. Que no tenia cap mena de necessitat de dedicar ni deu segons de la meva vida a debatre amb algú que pugui arribar a tenir un desenvolupament emocional tan simple. La llàstima és que no tenia el seu telèfon per contestar-li en persona amb un “bona matinada, et truco per fer-te saber quin és el meu horari d’escriptura”. Estic ben segur que, en aquella època de què parlo, a l’hora que jo em barallava amb mots, expressions i ferralla discursiva diversa, el meu interlocutor, a tot estirar, s’havia llevat un momentet per tal de no pixar-se al llit...
