Avui no puc professar una fe que en la seva declaració de principis, em refereixo al credo catòlic, inclou una sèrie de conceptes que a la llum dels coneixements actuals resulten increïbles. S’atribueix a Déu la creació de la matèria de l’univers i implica acceptar uns dogmes basats en mites, idees inconcebibles avui. Són conceptes ancestrals caducats. Només puc creure, doncs, en l’home intel·ligent i just que, amb el seu senzill missatge, “estimeu-vos” si voleu viure en pau de fet i d’esperit, va revolucionar la societat i la cultura d’Occident fa poc més de dos mil anys. La institució que alguns dels seus seguidors van muntar anys més tard, l’Església, no se’n sortirà, sense la renovació estructural i ideològica profunda de l’organització actual, que està controlada per una jerarquia vaticana molt conservadora, amb interessos personals allunyats potser de la fe, que és el llast que frena la renovació necessària i urgent. Serà un daltabaix intern molt sonat, si es produeix. Només veig en l’actual papa Francesc l’ombra del fundador, Jesús de Nazaret, que pugui fraguar aquest canvi jugant-se també la vida, ombra que hem pogut veure en dones i homes que han lliurat la seva vida al servei de la humanitat, es diguin Francesc d’Assís, Joan XXIII, Teresa de Calcuta, Pere Casaldàliga, Luther King, Nelson Mandela o el veí del costat, que col·labora al barri per donar menjar i ànims als desafavorits. Sort n’hem tingut i en tenim, d’ells i d’elles i de tants altres que mai coneixerem! El Concili Vaticà II va intentar posar-se al dia fa 60 anys, però malgrat l’esforç no va calar prou perquè va topar arreu, també a Castellar, amb les “vaques sagrades” que té tota institució, gent aferrada al passat i als seus interessos, que no en permet fer canvis profunds. Com veiem, també passa a la política. Crec que qualsevol confessió religiosa, si vol continuar tenint seguidors, haurà d’adaptar-se a les circumstàncies actuals i futures fent un gran esforç. Però una cosa és la institució, humana i imperfecta, i l’altra, molt més personal, la fe. En què puc creure, ara? Alguns direu: “Millor, en res”. Potser sí, perquè ara no ho necessito, és clar. Però, i si estic equivocat? Aleshores potser aquesta seria una bona resposta: en el déu que des de l’existència del temps ha donat Vida a la matèria de l’univers, vida que a la Terra es reprodueix gràcies a la llum i a unes condicions concretes i que per ara, els homes no tenen el poder de donar. Creuré, doncs, en el Déu de la Vida. Un altre tema és el model de vida que escollim per sentir-nos mitjanament satisfets i feliços. Caldrà escollir el model d’algun sabi agosarat adaptant-lo al present. Avui segueix viu aquell missatge de l’Amor, un amor que implica estimar en el més ampli sentit del concepte: sinceritat, compromís, servei, diàleg, humilitat, perdó, moderació i defensa del que hom considera el més just i bo per al altres.
