Tant de bo aquesta crisi passi ben aviat però sobretot, que les lliçons que n’hem après perdurin en el temps. No sé si ho recordareu, perquè ara ens sembla molt llunyà, però abans del confinament, el canvi climàtic era un tema molt habitual del nostre dia a dia: obria les capçaleres dels telenotícies, hi havia manifestacions cada divendres i seguíem els moviments de Greta Thunberg arreu del món. Lògicament, amb la Covid-19, tot ha passat a segon terme, també el canvi climàtic, però fixeu-vos que quan els humans ens hem apartat, la natura s’ha refet i ha guanyat un espai que fins ara no li havíem permès ocupar.
I és que el nostre confinament ha donat peu a veure coses gairebé impensables. L’aigua neta dels canals de Venècia n’és una. El fet que des de l’Índia es vegi la serralada dels Himalaies (la més alta del món), quan feia més de tres dècades que no s’hi veia, n’és una altra. I a casa nostra, llops, ossos, cérvols, senglars i dofins es deixen veure sense massa timidesa pels nostres carrers i per la nostra costa. Fins i tot sembla que algunes aus migratòries, criaran als Aiguamolls de l’Empordà per primera vegada!
D’altra banda, sense humans i sense vehicles, la contaminació de l’aire s’ha reduït considerablement. A Barcelona, per exemple, un informe d’Ecologistes en Acció revela que la contaminació va baixar un 64% durant el mes de març i això, repercuteix positivament i directament sobre el medi natural però també sobre la nostra salut, així que entenc que totes aquestes dades i tots aquests fets ens haurien de fer reflexionar sobre si estem fent bé les coses i cap a on volem anar en el nostre model de societat.
Vull pensar que amb el confinament ens haurem adonat de com d’important és el nostre entorn natural, dels beneficis que ens aporta sortir i estar en contacte amb la natura, gaudir dels colors, de les olors i d’aquesta natura a la qual massa sovint no deixem apropar. Per a moltes persones, aquestes passejades amb hora de tornada són una alenada d’aire fresc en el seu dia a dia confinat i penso que això s’haurà de veure reflectit, d’alguna manera, en la nostra societat. No pot ser que ara tinguem tantes ganes de sortir a passejar i estiguem tan contents (i potser fins i tot agraïts) de tenir aquesta oportunitat, i que quan tot això passi, fem com si res hagués passat i seguim amb el nostre estil de vida, que en res afavoreix aquest medi tant preciós que tenim.
Per tant, quan toqui començar a injectar diners en l’economia per recuperar-nos de la recessió, caldrà collar per tal d’associar aquestes inversions a criteris de creixement sostenible, a inversions en eficiència energètica, en les famoses renovables, en canvis urbanístics, en més arbres i zones verdes, en més incentius per agafar el transport públic o la bicicleta o en processos industrials més nets. Hem de canviar, ara sí d’una vegada, el nostre model de desenvolupament econòmic cap a un altre menys dependent del consum energètic, i si aquest confinament fa que més persones s’encaminin cap a aquí, perquè han après a valorar i respectar el nostre entorn natural serà, sens dubte, positiu a per a tots.
