La Mancomunitat de Catalunya va dur una important tasca de construcció del país posant en pràctica la frase del seu primer president, Prat de la Riba: “Que no hi hagi un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”.
I aquell nou sardanisme endreçat, matemàtic, que en lloc de ballar-se es puntejava, mitjançant les noves entitats culturals (ateus, foments, pomells de joventut...) i recordem la trobada a Montserrat i l’audició al Liceu de Barcelona, la sardana es va estendre per tot el territori català. A Castellar, entre la documentació que anys enrere em va donar en Francesc Pèlachs, hi ha un almanac de la sardana de l’any 1929 (segon any de publicació), que després d’un relat històric de la sardana, de cobles, d’autors, de lletres... hi ha un directori sardanístic que cita cobles, representants, publicacions i entitats i grups. A Castellar del Vallès consta com a entitat sardanista L’Ateneu Castellarenc.
