Un 19 de juny de 1942 moria afusellat al Camp de la Bota a les 5 de la matinada l’últim castellarenc dels republicans que després de la Guerra Civil foren condemnats amb judici sumaríssim a la màxima pena a un tribunal de justícia militar a la barcelonina Rambla de Santa Mònica com informava La Vanguardia l’abril del mateix any. Es deia Ambrosio Romero Juárez (nat a El Pinós 1898) amb 18 anys de residència a Castellar del Vallès on havia vingut emigrant amb la seva dona Josefa dins d’un moviment important de trànsit laboral de gent alacantina i murciana, durant els anys vint del segle passat, cap a contrades vallesanes. A Castellar visqueren la família Romero a una de les precàries casetes de Fontscalents fetes pels treballadors de la potent fàbrica de papers veïna i tingueren 2 fills el 1925 i el 1929 ja castellarencs. Uns anys després havien prosperat; ara vivia la família, diu el Padró de 1930, a dins del nucli urbà en una casa al carrer Puig de la Creu. L’Ambrosio fou enviat a la presó de Sabadell un 27 de febrer del 1939 acusat de formar part de les patrulles republicanes que els primers dies de la Guerra Civil causaren, segons els documents judicials, fins a 9 morts represaliats pel seu possible tarannà pronacional. L’Ambrosio al judici va declarar que era del sindicat anarquista de la CNT, que va fer guàrdies al poble, però no es responsabilitzava de crims que atribuïa a patrullers forans i a exiliats, tot assenyalant que més d’una declaració inicial fou amb coaccions. El cas més explícit, en aquest sentit, és el del sabadellenc Antoni Serra Fillat, també afusellat, que al sumari assenyala que “las declaraciones las hice por las palizas que me daban los señores policías”. El 1940 en un primer judici l’Ambrosio fou condemnat a 20 anys, però a la FET i JONS local de Castellar del Vallès no li va semblar prou contundent i presentà més proves, més testimonis, un nou judici i dos anys després acabà afusellat. De fet, va ser el cas més longeu del poble perquè a la Model va coincidir ben poc amb altres castellarencs afusellats en dies com Josep Salvador Castell i Valentí Buixadé Gallart que foren immolats, juntament amb 14 persones més el 28 de febrer del 1939 i havien estat jutjats 5 dies abans; la Guerra Civil no havia finalitzat, continuava el conflicte al centre, però Catalunya ja era territori dels anomenats nacionals.
Josep Salvador era un tortosí llenyataire de 38 anys amb 10 anys vivint a Castellar amb dona i filla, a la fi exiliades a França, i molt implicat des dels inicis de la Guerra per la causa republicana. De fet, organitzà el grup de voluntaris locals per anar al front d’Aragó amb una columna de milicians castellarencs, dins de les anomenades columnes Durruti. Quan entren les tropes nacionals al poble en un context de venjança, sospites, misèria, incertesa, por i silenci, de seguida comencen les delacions i empresonaments de gent teòricament significada del bàndol republicà i els fan un judici sumaríssim ultraràpid a un munt de castellarencs: amb un advocat defensor, alferes molt joves de l’exèrcit nacional sempre a les ordres de fiscal amb més graus i un president de tribunal sovint amb grau de general. A Salvador el jutgen amb 5 castellarencs més que tingueren la “fortuna” de quedar-se amb penes de 20 anys: Sixte Canadell, Josep Novella, Pere Berenguer, Joan Ubals i Jaume Pineda. “Fortuna” diem perquè després amb les amnisties tots estigueren a presó 3 o 4 anys, fins i tot hi hagué un commutat de pena de mort: el castellarenc Pere Solà Bogunyà de 51 anys el 1939. Cal assenyalar que aquells 70.000 judicis comptabilitzats per l’Arxiu Nacional de Catalunya es caracteritzaven per una manca absoluta de drets processals envers el jutjat, per les tortures, per les delacions falses i per l’arbitrarietat extrema; gent amb els mateixos càrrecs anaven de 6 anys a pena de mort depenent de jutge i dia. Per una altra banda, els famosos”enterados” de la Casa Cuartel del Cap d’Estat més d’un cop de cada tres penes de mort es commutava una suposadament a l’atzar.
Valentí Buxade tenia 37 anys i era de Sant Feliu de Bages, però feia molts anys que ell i els seus germans vivien a Castellar. Valentí vivia al carrer de les Verges i estava casat amb una castellarenca de Cal Fidelet amb una filla petita. Contramestre i sense possibilitats de denunciar-lo per fer guàrdies o per pertànyer a patrulles, el seu element punitiu és que escrigué a La Farga (L’Actual dels anys trenta) articles prorepublicans i, a més, fou del Comitè. En Valentí declarà al judici que tingué l’oportunitat de fugir a França, però que havia salvat vides i havia estat un contrapès moderat davant més d’un radicalisme. Ningú li va agrair.
Altres dos castellarencs també van morir junts el 1939, un 9 de maig, al Camp de la Bota: Josep Chuecos Jiménez i Ramon Vallmitjana Jordà. El primer era de Llorca, casat amb una castellarenca sense fills, tenia 34 anys, manobre i vivien al carrer La Mina, acusat de separatista, pertànyer a ERC i fer guàrdies, poc més. Al judici declara que mai va detenir ningú. El segon era de Sant Martí de Centelles i vivia al carrer Sant Pau, treballant a fàbrica tèxtil havia vingut amb la dona i dues filles al poble, també fou acusat de patruller i amenaces… cap delicte de sang.
Amb tots ells l’Ambrosio a la Model va poder dialogar poc excepte amb el sisè: Isidoro Antolinos Andújar nat a Santomera el 1892 (ben a prop d’on era l’Ambrosio) vingué el 1922 amb la dona (que a més era d’El Pinós, paisana doncs en un poble minúscul de l’Ambrosio) i aquí treballà de manobre i fou un dels afiliats llibertaris de la CNT, tingué tres fills i a l’època republicana una nena amb el nom de Natura (tot molt significatiu), durant la guerra és voluntari a les patrulles i és acusat també de detencions. També al judici parla de coaccions i que li feien signar confessions falses amb l’empremta digital forçada. Morí un 24 de juliol de 1940.
Als llibres realitzats sobre el tema (on només especifiquen nom i data de la mort) existeix un setè teòric castellarenc: Florenci Saladich perquè s’aplica el criteri de l’empadronament del 1939, però en Saladich fou un dels caps del comitè republicà de Monistrol de Calders i més aviat s’amaga a Castellar (on tenia família i és un cognom força estès) acabada la Guerra i no era gens conegut a la Vila. La dona i les dues filles sí que viuran el franquisme castellarenc.
El germà de l’Ambrosio, en Pedro, també castellarenc d’El Pinós, també a les patrulles, mor d’insuficiència pulmonar a la Model un 17 d’agost del 1942, no arribà a dos mesos més de vida que el seu germà, complia una condemna de 20 anys. Cal incidir que ningú ha pogut fer el registre de tots els qui moriren a les presons per contagis, infeccions, insalubritat, en cel·les de 10 metres quadrats amb 8 presos, quasi sense menjar. En Pedro també fou enterrat al Fossar de la Pedrera, però d’ell no estan enregistrades les seves dades a les columnes homenatge amb el nom dels afusellats inaugurades el 1985. Per una altra banda, a la documentació consultada són moltes les vídues que, per fi, al 1979 poden demanar el certificat de defunció per regularitzar papers, quaranta anys més tard.
Amb aquest text també cal fer esment de totes aquestes vídues que sense recursos, assenyalades, amb molts fills petits continuaren al poble i intentaren superar la tragèdia; unes mares coratge anorreades de la història. Al Fossar de la Pedrera hi ha algunes urnes de vídues col·locades cinquanta anys després; a la fi descansen al costat del marit anxovat a la fossa comuna més gran de Catalunya.
