Enguany se celebra l’efemèride dels 100 anys del naixement d’Antoni Tàpies i Puig. És per això que no podia mostrar-me impassible davant la possibilitat de fer un petit homenatge en format text per posar en valor la seva figura. La seva obra vertebra en gran part la producció artística de la segona meitat del segle XX a Catalunya. És curiós pensar que potser si no hagués estat per la seva malaltia, segurament no hauria experimentat amb el dibuix i la pintura, un descobriment que va aparèixer durant la seva recuperació i que va marcar que finalment deixés els estudis de dret i se centrés en l’art.
Com molts altres artistes, les seves primeres obres s’emmarquen dins el surrealisme i la figuració, una evolució molt lògica i unes obres força desconegudes. Aviat un dels seus eixos productius se centrarà bàsicament en l’experimentació amb diferents materials. Els elements aplicats a les seves creacions esdevindran llenguatge i els seus cartrons, papers, cordes, filferros... s’anomenaran “pintures matèriques”. Catalogar-lo com a informalista, que és un moviment pictòric que agrupa les tendències abstractes que es van desenvolupar a Europa acabada la Segona Guerra Mundial, fa curt, ja que formava part d’un grup d’artistes curiosos que a finals dels anys 50 buscaven nous llenguatges i noves maneres de representar la realitat. L’artista es veu afectat per la societat en què viu, i s’hi manifesta en contra: el gest i l’espontaneïtat del traç mostrarà el seu temperament i la seva situació anímica. Aquesta nova percepció estètica entra en contraposició amb la mera mimesi de la realitat clàssica. L’acció artística esdevé ràbia i indignació i provoca la mort de les formes més restrictives i arcaiques de l’art mentre s’instaura l’art de les sensacions i dels sentiments, que també provoquen una nova relació amb l’espectador.
Un dels elements més diferenciadors d’Antoni Tàpies dins de l’informalisme d’avantguarda va ser el profund simbolisme i un marcat caràcter espiritual com a base creativa, però alhora donant molt valor al seu caràcter material. L’obra de Tàpies, doncs, reflectí els problemes de l’ésser humà que s’han mantingut inamovibles tot i el pas del temps: mort, soledat, dolor, sentiments i malaltia, que fan que la seva obra segueixi carregada d’emoció i contemporaneïtat.
