Nadia Ghulam: “El meu cos i l’ànima són a l’Afganistan”

· Com va ser el moment en què vas decidir marxar del teu país?
Vaig viure la guerra civil i les seves conseqüències, que per a mi es van traduir en ferides físiques. Vaig rebre l’impacte d’una bomba en el meu propi cos, vaig patir el règim talibà. No va ser una decisió per venir a viure a l’estranger o a Espanya, sinó que era una situació en què no podia més però no tenia ni tan sols forces per immigrar. Per molt que us expliquin en referència als refugiats com venen o què fan, és difícil d’entendre la desesperació per la guerra, per la violència. No saps ben bé què fas, et mou l’instint de supervivència que et diu que t’has de moure. Tenia 21 anys i vaig arribar aquí gràcies a una ONG i a la periodista Mònica Bernabé, que n’era la presidenta. Em van conèixer a Afganistan i em van ajudar a venir a Catalunya.

· A hores d’ara quina és la situació de les dones a Afganistan?
Des que vaig venir no he parat de treballar per les dones del meu país, sobretot per les nenes i per la seva educació, pel seu futur. Perquè no passin per totes les dificultats que he passat jo: per l’opressió, falta de llibertat, violència. Soc aquí però el meu cos i l’ànima són a l’Afganistan. Visc aquesta dualitat de vida, dos mons diferents però alhora molt similars. Soc dona frontera. Conec en profunditat aquesta cultura perquè fa 16 anys que hi visc, he après molt i aquí vaig acabar els meus estudis. Al mateix temps he viscut 21 anys a l’Afganistan. Tota la meva infantesa l’he viscut en guerra i entenc perfectament què vol dir viure en opressió, i per tant la situació de la dona actual al país. És difícil que us poseu en la seva pell. S’han publicat molts llibres sobre la I i la II Guerra Mundial, de totes les barbaritats que van fer els nazis contra els jueus, però els éssers humans no hem après res. Ara passa el mateix però es normalitza. En lloc de posar-li el nom de camp de concentració, en diem camp de refugiats, i canvia jueus per musulmans. Qui mor? Qui pateix? Com sempre, infants i dones. Se suposava que el món havia aprés la lliçó, es van redactar els drets humans, parlem constantment de solidaritat... Els drets humans són només un concepte però no els posem en pràctica.

· Per posar-hi remei fundes Ponts per la Pau, una entitat basada en l’educació i la cultura de la pau.
Les guerres es posen de moda. Fa uns dies parlàvem de Síria i ara toca parlar de l’Afganistan, i hi ha molta gent que n’opina. Ara bé, fas una cerca als mitjans, a la xarxa, sobre notícies relacionades amb el conflicte, en els últims 16 anys, des que vaig venir, no n’hi ha tantes. Se n’ha parlat poc. Representava que havia arribat la democràcia a Afganistan, que no teníem problemes gràcies als americans. El 2016 vaig fundar Ponts per la Pau, però des de molt abans, de manera individual, sempre he intentat donar un cop de mà, treballar des d’aquí sobre el terreny. Em vaig adonar que no era suficient. Hi ha manca d’educació, de formació, de cultura de la pau, una cosa que és molt necessària per a un país com l’Afganistan. Ponts per la Pau va començar amb pocs recursos i hem tirat endavant gràcies al suport dels socis. Arran de les últimes notícies sobre el país, hem tingut més ajudes. La gent es pensa que el problema de les dones a l’Afganistan és actual, i és una situació que no és d’ara, que ve de lluny, des dels últims cinquanta anys. Ja n’hi ha prou! Hi ha gent que neix en guerra i mor en guerra, sense saber què és la pau. En lloc d’enviar-nos armes i militars, que ens enviïn professors i professores, la possibilitat de la creació de llocs de treball, que aquestes noies puguin estudiar.

^{Nadia Ghulam minuts abans de la conferència a la Sala de Petit Format de l'Atene, amb motiu del 25N - QUIM PASCUAL}

·Per què no s’atenen les necessitats reals de la població?
Es posen moltíssimes excuses, com per exemple que per la presència dels talibans els recursos no arriben. Però si tu tens la voluntat, la determinació, no hi ha res que t’aturi. Hi ha milers d’estratègies per poder treballar a l’Afganistan. Per exemple, en el meu cas, entre altres iniciatives, he posat en marxa un projecte de classes en línia. Abans la cooperació internacional consistia a donar una màquina de cosir a una dona perquè tingués la seva independència, però ara la societat ha avançat. Saben anglès, coneixen internet, i es poden activar altres recursos. A Ponts per la Pau oferim classes en línia als nois i noies que són al programa, i també intentem que no els faltin llibres i llibretes, que tinguin alguna cosa per ocupar la ment encara que no puguin sortir de casa. Si estàs empresonat a casa teva, això és un dolor molt profund, és l’absència de llibertat.

· De fet, has publicat quatre llibres sobre les teves vivències, per donar veu a aquesta situació.
Sí, però no em considero escriptora, soc educadora social. Diria que soc més aviat narradora, aquesta és l’herència que m’ha deixat la meva mare afgana. A l’Afganistan el 70% de les dones no tenen formació, no saben ni llegir ni escriure, però la cultura de la narració és molt present. Gràcies a diversos coautors he pogut publicar els llibres, que són les meves històries i pura narració.

· Encara cal fer molta pedagogia per combatre el problema global de la violència masclista.
La gent es pensa que, com que he viscut situacions tan dures i extremes a l’Afganistan, potser penso que no n’hi ha per tant pel que fa a les agressions sexuals o la violència masclista que es produeix aquí. Però això no és veritat, no hem de comparar els països. La violència és violència, ja sigui contra una persona o contra un miler. En la meva feina com a educadora social als esplais treballo molt en l’educació en valors. De vegades parlem d’igualtat, però els infants i els joves sovint no saben què vol dir la igualtat efectiva i real. S’ha de treballar amb els infants des de classe, des de casa, als esplais, però no només sobre igualtat, sinó també sobre solidaritat o drets humans. No soc una dona de paraules, soc una dona d’acció, i és per això que vull posar-ho en pràctica perquè els infants i joves creixin amb aquests valors i no els apliquin només quan creixen, a la feina, sinó sempre, des de ben petits.