El miracle de creure (3-1)

A aquestes alçades és difícil qualificar el repte aconseguit pel Futbol Sala Farmàcia Yangüela Castellar aquesta temporada. Un equip humil que ha deixat pel camí a quatre equips de categoria superior, d'entre els que destaca l'Escola Pia de Sabadell, tercer millor equip de Catalunya, i un de la seva mateixa lliga. La 'Taronja Mecànica' no té límits i jugarà al setembre la final a quatre de la Copa Catalunya, sent el primer equip d'una divisió tan baixa -la Divisió d'Honor catalana, l'equivalent a primera catalana en futbol 11- que ho aconsegueix, entrant per la porta gran i amb lletres d'or a la història del futbol sala català.

L'últim equip de qui ha estat botxí el conjunt comandat per Borja Burgos ha estat el FS La Unión, equip que ocupa la cinquena posició al grup tres de Segona B i que és entrenat per Javi Rodríguez, un mite del futsal nacional, amb quatre eurocopes i dos mundials amb la selecció nacional i nomenat millor jugador del món l'any 2005, entre d'altres. Els de Santa Coloma queien al Joaquim Blume per 3 a 1 en una nit màgica que serà recordada durant molt de temps per l'afició castellarenca.

La crida del club per tornar a omplir el pavelló produïa l'efecte desitjat, i ja mitja hora abans de començar el partit, el Blume presentava més de mitja entrada. A les nou en punt, els 500 seients del recinte eren plens i continuava entrant gent que ocupava els passadissos de la grada i la part superior d'aquesta, comptabilitzant-se una assistència de més de 600 persones que no volien perdre's l'espectacle.

El que va començar com un premi a l'equip, amb un enfrontament amb el tercer millor equip de Catalunya fa uns mesos, ara es convertia en un repte: ser el primer equip de Divisió d'honor en aconseguir arribar a una 'final-four'. L'equip ho sabia... i ho volia.

La sortida al terreny de joc dels herois era rebuda per els incessants ànims de la grada i pel saxo de Pau Tarruell, que delectava als assistents amb una cançó a manera d'himne, fent pujar encara més els decibels del pavelló.

El matx però, començava amb clar domini colomenc, assetjant la porteria de Josep Maria Martínez, que es feia un fart d'aturar pilotes als primers cinc minuts, mantenint amb vida al seu equip. Tot i la insistència del rival, els castellarencs es mantenien ordenats en defensa i aguantaven el xàfec amb nota, amb calma i temperant els nervis.

Al Castellar li costava sortir en atac amb la pilota controlada, però la inclusió de Víctor del Olmo donava oxigen i era el mateix jugador qui set minuts i mig després del començament es plantava davant la porteria de Lluís Sanguino, per posar-lo a prova. Quatre eren els remats que feien els locals, del Olmo, Javi Hervás, Darío Martínez i Àlex Fernández i tots quatre acabaven rebotant a la defensa i el porter.

La primera ocasió de la nit feia aixecar al Blume de les cadires i tornaven a escoltar-se unànimement els crits de l'afició, al ritme dels cinc bombos presents a la grada. L'equip es contagiava de l'ambient i començava a apropar-se amb més intensitat a la porteria rival i Roger Carrera e Iván Sequera tractaven de sorprendre sense massa èxit a Sanguino.

Els gramenencs no donaven el seu braç a tòrcer, sabedors de la seva major experiència, i a vuit minuts pel final el blau Àlex Aguilar enviava una pilota al pal dret de Martínez, que desviava la pilota a córner. La pressió però, no semblava gaire problema pels de Burgos, que seguien aguantant ordenadament al rival, tot esperant la seva oportunitat.

Una oportunitat que arribava al minut 16, quan una recuperació defensiva era aprofitada per Aleix Navarro i Sergi Bracons que iniciaven un dos contra un. Navarro assistia al seu company que afusellava al porter sense cap tipus de pietat. Era l'un a zero i tot Castellar tremolava com si es tractés d'un terratrèmol. Però era el Blume que embogia i s'enfonsava d'alegria.

Amb aquest resultat s'arribava al descans, i novament, Tarruell -pare- posava la nota musical per tornar a rebre amb honors a l'equip local.
La segona part començava amb l'allau ofensiu de l'equip de Rodríguez que feia lluir-se a Josep María Martínez, que amb les seves aturades seguia mantenint viu l'equip. Al FS Castellar li costava mantenir la possessió atacant, amb pilotes llargues que sovint acabaven a la línia de fons de la porteria rival.

Tímidament, els castellarencs s'acostaven a la porteria dels blaus. Darío i Àlex Martínez protagonitzaven una ocasió de perill que no podien culminar. Carrera demanava l'ajut a la grada, que tornava a animar en cor i amb el cor. Els millors minuts de joc dels locals encara havien d'arribar.

Al set de la segona, una contra entre del Olmo i Àlex Martínez acabava amb el remat del segon, que aconseguia ampliar l'avantatge. De nou trontollaven els fonaments del Blume amb el 2-0, mentre corejava el nom del seu porter, un dels principals artífex de la victòria.
La Unión no donava el partit per perdut i quan faltaven vuit minuts i mig pel final, vestien a Marc Alegre de porter-jugador per tancar al seu camp als castellarencs. La 'Taronja Mecànica' no es deixava intimidar i aguantava pacientment, de nou, el seu moment i a diferència de la primera part, aconseguint arribades de perill a porteria contraria.

Però els assistents al partit eren conscients que encara faltava la jugada amb denominació d'origen, la marca de la casa, i aquesta arribava a quatre minuts pel final amb una pilota llarga des de la porteria i el control de Navarro, que rematava després de controlar, trobant-se al porter. El seu refús era aprofitat per Darío, que bombejava la pilota. Navarro, molt atent, l'acompanyava al fons de la xarxa. Era el 3-0 i les més de 600 ànimes del Blume començaven a deixar de somiar per creure's de debò que podrien veure al seu equip amb els més grans.

Sergio Costa anotava el gol de l'honor, en una contra dels blaus a tres del final, però en cap moment es veia perillar la victòria. La resta ja és història. Invasió de camp al terme dels 40 minuts, llàgrimes d'alegria, crits dels jugadors fent pinya al centre de la pista, la grada aplaudint al seus i l'equip... classificat per la final a quatre!

"No sé ni que dir. El que va començar amb una eliminatòria contra el Can Calet, al que estàvem obligats a guanyar, va derivar amb el premi de jugar amb la Pía, un equip de 2a B. A partir d'aquí tot el que féssim era un regal. Un regal que s'ha convertit en somni i un somni que s'ha convertit en realitat" ha declarat un emocionat Borja Burgos. "No ens ho creiem ni en el millor dels nostres somnis. És impossible pensar que podíem guanyar a quatre equips de categories superiors. Ja només veient que mitja hora abans el pavelló era gairebé ple, això ens sembla increïble. Espero que tothom hagi gaudit com nosaltres ho hem fet i els agraïm el seu suport" ha afegit el tècnic.

Per la seva banda, Javi Rodríguez, entrenador de La Unión, ha explicat que "avui no hem estat com ho hem fet durant la temporada. Ells són un equip jove i ràpid. Sumat a que jugaven a casa els ha donat una motivació extra i això ha decantat el partit. Crec que si ens haguéssim posat pel davant abans el partit hauria estat diferent". L'exjugador blaugrana ha afegit que "ja sabíem on veníem, havíem vist vídeos d'ells, de com va anar contra el Sant Cugat. Avui ha donat la casualitat d'arribar amb tres jugadors importants tocats i sense desmerèixer la victòria del Castellar, això ha estat molt difícil de guanyar. Han aconseguit una merescuda victòria, han estat millors i el resultat ho reflexa". El que segurament desconeixia Rodríguez és que mitja hora abans del partit, tant Roger Carrera, com Àlex Fernández i Víctor del Olmo abandonaven les instal·lacions de Fisiosport Castellar amb massatges d'última hora i evitar ser baixes pel partit.

L'alegria de la família del FS Castellar arribava al seu president, el Francesc Gallardo, que després de la celebració atenia a L'Actual: "això és únic. La festa que s'ha viscut avui al pavelló ho demostra. Fins i tot el mateix alcalde m'ha dit que no havia vist mai un ambient així. Hem cridat molt a la grada per uns jugadors que s'han deixat la pell. Ara ens tocarà omplir autocars per anar a veure la final a quatre al setembre".

Un dels artífexs de la victòria castellarenca, Josep María Martínez, també ha parlat als micròfons intentant fugir del rol de salvador del seu equip, explicant que "tothom ha estat molt bé en defensa, no només jo, ja que no és cosa d'una sola persona. Segurament fins d'aquí a un temps no serem conscients del que hem aconseguit. Hem eliminat a gent que són equips 'top' a Catalunya i això és increïble. Hem patit i lluitat molt i ens ho mereixem". Martínez també ha afegit que "és impressionant veure com més de 600 persones criden el teu nom i t'animen i tot i que has d'estar concentrat amb el que fas, aquestes coses et fan flotar".

Ara, són el FC Barcelona o el Cat-Gas Santa Coloma qui espera al FS Castellar a les semifinals que es disputaran, previsiblement al setembre a Santa Coloma de Gramenet. El Manresa FS de 2a B és l'altre semifinalista, després de guanyar per 5 a 6 a domicili a l'Esportiu CCR-Castelldefels.

El miracle de creure sempre ajuda a aconseguir les metes més difícils i el dijous 28 d'abril de 2016, serà la data que recordarem com aquella en la que vam veure com un petit equip de la perifèria es va classificar per jugar contra alguns dels millors equips del món. El FS Castellar ja és, al menys moralment, el campió de la Copa Catalunya 2016.