Francesc Vilaclara: "El tracte amb el client, a la Renault, era molt familiar"

· D’on et ve l’afició per la mecànica?
Sempre m’ha agradat i a casa s’hi dedicaven. No m’agradava estudiar, era inconstant i em faltava voluntat. A mi m’agrada  treballar i veure els resultats ràpid i en els estudis es veuen els resultats a llarga distància. Vaig intentar estudiar i vaig arribar fins a primer de la carrera d’enginyeria industrial, però no vaig seguir. Quan era jove em volia menjar el món, era una persona ambiciosa. El meu pare i el tiet ja tenien en marxa un taller i jo vaig començar a treballar-hi, primer, durant els estius.  

· El taller és ben recordat al poble
Doncs sí. Estava situat al carrer Passeig, 72, i donava també a Francesc Layret, 41. En deien Cal Rabassa perquè el primer propietari del taller es deia així. El meu pare i el seu germà van comprar el local amb l’ajut dels estalvis de l’avi. El tracte amb el client era molt familiar, la família decidia sempre el que s’havia de fer. Treballant junts, sempre ens hem avingut. Els clients, també ho notaven. El taller va començar el 1945 i hem estat uns 70 anys representant la Renault. Primer, érem taller de reparació i després també vam començar a fer vendes. Veníem uns 100 cotxes l’any de mitjana. Això és molt. Pensa que la marca medeix el rendiment d’un punt per la penetració de vendes que té al mercat i que nosaltres sempre anàvem 2 punts per sobre de la mitjana de penetració de Catalunya.

· I t’agradava la feina al taller?
Sí, molt. De fet, però, vaig començar perquè un estiu que havia aprovat tot el curs al juny li vaig preguntar al meu pare si el podria ajudar en alguna cosa i ves què li vaig dir que, l’endemà, ma  mare ja m’havia cosit la granota! La meva mare, la Joana Ubach, en sabia molt, de cosir i també havia estat la presidenta de l’Escola Nocturna. Jo treballava sota les ordres del meu tiet Francisco i el meu pare. Quan ell va morir, als 70 anys, jo vaig agafar el seu lloc, i juntament amb els cosins vam seguir endavant fins que va arribar la crisi.

 
· Què va passar, amb la crisi?
Vam veure que era difícil mantenir el taller. En anys pròspers, fins i tot havíem ampliat el taller comprant els dos locals del costat i el cert és que molts cotxes que corrien per Castellar havien sortit del nostre taller. Però, amb la crisi, la marca Renault també volia reduir els punts de venda, els nostres fills no volien seguir amb el negoci i, finalment, vam decidir rescindir el contracte amb la marca i indemnitzar el personal. Ara hi tenim un basar oriental.

· Quina vinculació tens amb CEC?
Quan em vaig jubilar, la meva il·lusió era formar un equip de bàsquet infantil per ensenyar-los que l’esport és educatiu. Jo n’havia après a Barcelona, ja que dels 12 als 16 anys vaig estudiar allà, i el meu col·legi havia estat campió d’Espanya. Vaig estar vinculat a diverses entitats: els escacs. futbol, bàsquet, futbet, a l’agrupació sardanista, a la Societat Castellarenca com a caçador, etc. Al CEC el relleu als que representaven el grup de Senders al CEC, el Ramon Falcó, la Carme Lleixà i l’Eduard Soler. Em vaig quedar sorprès perquè no sabia que fos tan complicat, això d’organitzar excursions! De mica en mica, vaig anar ocupant-me d’altres seccions. Per exemple, el Trofeu Joan Riera, el tast d’excursionisme de Festa Major i el Memorial Isidre Cabedo. Ara soc subveguer.

· Què fa un subveguer?
Fem una reunió al mes amb els centres excursionistes dels dos vallesos. Parlem de totes les activitats d’excursionisme que es fan i del que està fent la federació. El que m’agradaria és que els centres tinguessin més relació entre ells, que sortís més econòmic anar a fer curses i que tinguéssim una informació més fidedigna de tot el que és el nostre territori. Seria bo que els de Castellar es poguessin aprofitar de les iniciatives d’altres centres i a la inversa.

· Ets al Grup de la Pedra Seca?
Ajudo en el que puc, sí. El Joan Roura m’hi va animar. És que som amics de fa temps. Això ho trobo a faltar, del poble. Abans, al meu carrer hi era ell i també el Pere Borrell, el Baldomero Berrocal, el Mateo Lomas, el Jaume Gamundi, fèiem sopar de revetlla i ens trobàvem al carrer per celebrar la revetlla. A l’Ateneu també ens reuníem quan érem adolescents.

· Sovint se’t veu fent fotos...
Sempre he fet fotos. Josep Pou, cosí germà del meu pare, me’n va ensenyar i sempre n’he fet. M’agrada molt retratar la família, la meva dona les arxiva.

Les 11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Treballador

Un defecte que no pots dominar?
Inconstant

Una persona que admiris?
Totes les persones que són creatives

La teva paraula preferida?
Parlem-ne

Quin plat t’agrada més?
Al matí, ous ferrats; al migdia, paella; al vespre, pa amb tomàquet

Un llibre?
‘Opiniones de un payaso’, de Heinrich Boil

Un animal?
Un ocell

Un músic?
Jorge Cafrune

Una pel·lícula?
‘Tú de día, yo de noche’

Un paisatge?
Del Girabau al Dalmau

Un desig?
Que el món estigués en pau