Una nova intriga de Gisela Pou

En un sol instant pot canviar tota una vida. Aquesta idea, que fascina Gisela Pou, és la que ha utilitzat com a punt de partida per La veu invisible, el llibre que acaba de publicar (Columna en català, Planeta en castellà). Un fet que va passar el 1987 canvia dràsticament la vida de tres noies que havien decidit tenir un futur juntes. A mesura que avança la novel·la, el lector anirà descobrint què va passar mentre va coneixent amb més profunditat els personatges principals.

De fet, els personatges és el que més interessa l'escriptora castellarenca; definir-los bé i "amb moltes capes, com una persona real: amb secrets, contradiccions, on no tot és blanc o negre, veure com s'encaren a les situacions...". El personatge de la Martina és, segons Pou, "el més literari o més intrigant". És una dona que apareix després de molts anys, és "una mena de Quixot que s'ha submergit al món de la ficció, és qui regala aquesta ficció als altres". El jove Max, i els Barons Crisàlide, és un altre dels personatges que més agraden l'autora: "penso que donen un toc de realitat, però al mateix temps de poesia", afirma.

la barcelona actual || De fet, la novel·la està ambientada a la Barcelona actual, amb les retallades sanitàries i les manifestacions del 15-M com a teló de fons. "La literatura el que ha de fer és reflexionar", diu Gisela Pou. Assegura que, com a autora, l'actualitat la fa reflexionar, pensar i actuar, i la literatura "és la meva manera de posar el meu granet de sorra al món". La veu invisible és també en certa manera un homenatge a les infermeres, dedicades amb passió a cuidar els altres. "Penso que és una feina fascinant", afirma l'escriptora castellarenca.

La veu invisible és una novel·la intrigant, que enganxa el lector des del primer moment. Fa salts en el temps i desvetlla la trama mica en mica, mantenint misteris constantment. Hi ha "moments concrets que no s'acaben d'explicar, o a vegades he explicat el final però no el principi", diu l'escriptora. "És la meva manera d'escriure, m'agrada escriure així, i també llegir així", afegeix. I és que Gisela Pou té molt presents els lectors a l'hora de crear el relat. Li agrada que les novel·les siguin vives, és a dir, que la història estigui fraccionada, "donant una informació que no acabes de donar, que la donaràs després", perquè té el convenciment que "això fa interactuar el lector: quan li deixes preguntes sense respondre, arguments a l'aire que acabaràs de concretar", diu, "se sent més interpel·lat i interacciona més amb la història". De fet, com a lectora li agrada "que hi hagi preguntes, que em creï ganes de continuar".

Possiblement el fet d'haver treballat de guionista en sèries de televisió (El cor de la ciutat, Laberint d'ombres, Ventdelplà...), l'ha ajudat, ja que el mateix mitjà exigeix una manera de fer trames més àgil que pot traduir-se, en la novel·la, amb més girs, sorpreses i informació fraccionada.

passat i present || El joc entre passat i present, i com el passat pot afectar el present, és un dels temes de la novel·la. Per a Gisela Pou, el passat construeix el present, forma part de la nostra vida i és fonamental, però "no hem d'estar aferrats al passat", creu, "no et pot arrossegar mai". Alguns personatges donen massa importància al passat, negant-se a viure la vida, i el que han fet és viure una vida de ficció. Per a l'escriptora, "la vida és un present continu i no podem ser presoners del passat".