Un 'Permagel' que glaça i sacceja

Hi ha gels que es formen sota terra i que poden quedar-se congelats allà durant anys. El permagel és això: una capa de sòl que viu per sota dels zero graus, atrapada entre la superfície i les profunditats de la roca. A Permagel, el gel no és sota terra. És a dins d’una dona que mira la vida des de la distància, que juga amb la idea de suïcidar-se i que busca, entre el sexe, la lectura i els vincles, alguna escletxa per tornar-hi.

Divendres 25, l’Auditori Municipal Miquel Pont va acollir la producció de Dagoll Dagom Permagel, una adaptació teatral de la novel·la homònima d’Eva Baltasar, publicada per Club Editor l’any 2018. Si el repte de portar Permagel a l’escenari era gran, només imaginar-nos que calia convertir un món interior, construït a partir d’una veu literària, en una obra teatral sencera, encara ho era més que el resultat fos reeixit, que funcionés amb un llenguatge propi. I és així, gràcies a una magnífica adaptació del text de Baltasar a càrrec de Victòria Szpunberg, qui també dirigeix el muntatge, i Albert Pijuan.

Al centre de tot hi ha Maria Rodríguez. L’actriu es menja l’escenari amb una presència que sosté tota l’obra. Fa interpretació intensa i exigent, plena de matisos, i és capaç de transitar de l’humor negre a la fragilitat sense perdre mai el fil de la protagonista. La seva veu és l’eix sobre el qual es construeix un relat que, com la novel·la de Baltasar, no sempre busca donar respostes sinó posar el dit en aquelles zones incòmodes de l’existència humana.

No és estrany que Victoria Szpunberg tingués clar des del primer moment que només dirigiria l’obra si Rodríguez podia interpretar-la. La connexió entre actriu i personatge es fa visible a l’escenari.

L’espai escènic acompanya aquesta veu de la protagonista sense competir-hi. L’equip de Permagel ha triat una escenografia versàtil que permet que les escenes es vagin encadenant amb transicions molt ben trobades i les projeccions al fons de l’escenari no distreuen del text. És gairebé com si l’escenari respirés al mateix ritme que la protagonista.

Però és, sobretot, una obra de text, un text el que acaba ocupant l’espai. Punyent, de vegades incòmode, però també carregat d’un humor sarcàstic que actua com una cuirassa. Un humor que permet mirar de cara allò que fa mal sense quedar atrapat en el dramatisme.

Portar a escena una novel·la tan interior no era senzill i, en aquest sentit, Pijuan i Szpunberg han fet una feina de reescriptura i depuració que conserva l’essència de Baltasar, però que transforma pensaments en acció teatral. I el públic que ja ha llegit la novel·la conclou que el projecte manté la veu literària de Permagel sense quedar empresonat dins del llibre.

I potser aquí rau una de les virtuts de l’espectacle: el permagel no és una superfície immutable. Sota el gel hi continua havent vida. Només cal que alguna cosa aconsegueixi trencar-ne la crosta.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara