L’Actual ha fet un recorregut pel lèxic, les frases fetes i els topònims més castellarencs i vallesans
El parlar de Castellar del Vallès forma part del català central i s’inscriu en el mosaic lingüístic del Vallès Occidental, una comarca on la llengua agafa formes diverses segons el poble que es tingui en compte.
A L’Actual, ens hem volgut fixar en la llengua pròpia dels castellarencs. En aquest sentit, després d’una recerca feta en diverses fonts escrites i audiovisuals, i també gràcies a l’aportació de diversos castellarencs –com el Gabi Ruiz o el Xavi Alavedra–, hem recollit les paraules, frases fetes, expressions i topònims més propis de la nostra vila i, sovint i per extensió, del Vallès.
Val a dir que tot i compartir lèxic, frases fetes i determinats girs amb municipis veïns dels dos Vallesos, no hi ha un tret únic i homogeni que defineixi el parlar castellarenc. Es caracteritza, més aviat, per una successió de localismes que han sobreviscut gràcies, sobretot, a la transmissió oral. I aquesta riquesa lingüística continua viva en el dia a dia, com podrem comprovar amb els exemples.
D’aquesta manera, les paraules i expressions que no formen part del català estàndard se segueixen utilitzant amb força naturalitat per moltes generacions i són un signe d’identitat per als habitants de Castellar.
La proximitat amb Barcelona, referent del català normatiu i estàndard, sí que ha limitat l’aparició d’un gran nombre de trets diferencials, però no ha impedit que la gent de Castellar conservi una manera pròpia de dir i d’anomenar el que els envolta.
Una part important del lèxic local coincideix amb el que s’ha anomenat “sabadellenquismes”, estès a Sabadell i també a Terrassa, entre d’altres poblacions properes.
Si ens parem a Castellar, és habitual sentir el mot badabadoc per referir-se a la rosella, casa anglesa per parlar de les cases de cós, petador en lloc de fuet, xaix per a una persona deixada o bruta, xip per a les patates de bossa o xurruca per al blat de moro torrat. També formen part del parlar quotidià expressions i paraules com patates rosses (patates fregides), xena (fems), rosetes (crispetes), quisso (gos), canteula (persona una mica encantada), mery per a la fregona, o barri amb el significat d’era o espai on antigament es guardaven els carros i els animals. Una altra paraula ben habitual és eixida per anomenar el pati de la casa, gerro en lloc de test, potro en comptes de taladre o trepant, i sucamulla per citar unes postres tradicionals a base de préssec o carquinyolis sucats amb moscatell. Tampoc no ens podem oblidar dels villarinos, les famoses postres de la pastisseria del carrer Major.
Al costat d’aquest lèxic compartit per altres poblacions, com hem dit, Castellar també conserva altres paraules molt arrelades al poble. A l’hora d’anomenar els llocs, l’argot castellarenc també es fa evident. El Puig de la Creu és, simplement, el Puig, i el riu no necessita cognoms perquè tothom sap que és el Ripoll. Parlem de la Catedral del Vallès per a referir-nos a l’església de Sant Esteve i de la Vallesana o la Burra per a l’autobús que ens porta més enllà del nostre municipi, el carrer de missa és el carrer de l’Església i a la plaça de la piscina encara hi ha qui n’hi diu al que ara és la plaça Major, ja que antigament hi havia una piscina al centre del poble, justament en aquesta plaça.
També són habituals les adaptacions orals de topònims oficials, com Canamada (Can Casamada), Catafau (Can Cadafalch), la Vidriera (la Fàbrica del Vidre) o el revolt de la paella, un punt ben conegut de la carretera de Sant Llorenç per als castellarencs.
Frases fetes (paremiologia)
Les dites i frases fetes constitueixen un altre pilar del parlar local. Algunes d’elles , tenen un abast comarcal, com la que es diu sobretot a Sabadell i a Terrassa: Els senyors de Terrassa i els homes de Sabadell. D’altres, són del tot castellarenques: Boires del Puig de la Creu, no us en fieu; Boira baixa al Puig de la Creu, pluja per tot arreu; o La Mare de Déu de les Arenes cura mals de totes menes.
En el sentit de l’humor castellarenc tampoc no hi falten les referències als pobles veïns, especialment a Sentmenat, amb dites tan conegudes com A les onze Sentmenat s’enfonsa o Als lladres de Sentmenat, Sant Mena no els ajudeu que ens van robar les campanes de dalt el Puig de la Creu.
A nivell oral, encara es fan servir expressions com anar toper (per fer referència a algú que es mou amb dificultats), estar pioc (estar malalt), anar a quatre de fondo (anar depressa quan es fa tard) o donar pel seguit (donar conversa a algú sense contrariar-lo).
El llegat del tèxtil
La forta industrialització tèxtil del Vallès als segles XIX i XX també ha deixat una empremta en el llenguatge. Expressions com embolicar la troca, posar fil a l’agulla, fil per randa, tallar pel mateix patró, perdre el fil, fer mans i mànigues o xerrar pels descosits són d’ús comú i tenen l’origen en un passat tèxtil compartit a tota la comarca.
Un patrimoni fràgil però viu
L’argot no sempre es troba als diccionaris però queda demostrat que encara és ben viu a les cases. A diferència del català escrit, més normatiu, all català parlat del Vallès encara perduren expressions com me/se mare (en comptes de ma/sa mare), o haver de menester (com a necessitar).
En un context d’estandardització creixent, recuperar, compartir i posar en valor aquestes paraulesi expressions ens pot servir per preservar una part essencial de la identitat castellarenca i vallesana, i catalana en general, per no oblidar-nos aquest patrimoni lingüístic.
