El teatre dialèctic

Tot i que des de la fila del darrere, se sentien comentaris que potser hi havia massa diàleg i que hi havia algun moment que no s'entenia res, el cert és que Honestedat, una proposta teatral escrita i dirigida per Francesc Cuéllar i protagonitzada per Míriam Iscla i Dafnis Balduz que es va poder veure dissabte passat a l'Auditori, va convèncer pel joc entre els dos personatges i els molts temes que van tractar. A les portes del 8M, la llei del sí és sí va estar planant durant tota l'obra. El punt de partida, la negativa de l'actriu que es nega a fer una escena de nu (Míriam Iscla) que es planta davant del seu director (Dafnis Balduz), serveix per construir un potent argumentari per acabar erosionant la fragilitat d'una relació d'amistat.

Una escenografia freda, presidida per una llarga taula blanca, amb dues cadires -també blanques- a banda i banda, un llum zenital LED i uns actors vestits de negre ajuden l'espectador a concentar-se en el diàleg que cada vegada és més verinós. El mobiliari reposa sobre una enorme catifa circular, que és gairebé la rèplica de la làmpada. Ara bé, hi ha un contrast: les potes de la taula són negres, així com els gots, la gerra d’aigua, els bolígrafs i els fulls de paper que hi ha sobre la taula o la bossa de mà que està a terra. Una dualitat entre el blanc i negre per reforçar dues cares d'una mateixa realitat.

Entre els diferents temes que aborda l'obra, a més del consentiment, hi ha el feminisme, el patriarcat, les relacions de poder, la situació de les dones a la indústria cinematogràfica... Tot encapsulat en uns diàlegs punyents i afilats, com si es tractessin d'autèntics bisturís per abraonar-se sobre l'oponent. I això amb les mínimes pauses, trufades amb interrupcions del llum zenital i algunes efectes musicals. Un efectisme que busca sobretot la veritat d'uns personatges que arriben al límit de la seva relació.