És anticonstitucional que les dones catalanes siguin més iguals als homes que les dones espanyoles

Si algú tenia algun dubte sobre l'absurditat de la interpretació que es fa de la Constitució espanyola, ara ja no.
Fa un parell de setmanes ens arribava que el Tribunal Constitucional havia anul·lat parcialment, a petició del Govern espanyol, la llei catalana de la igualtat entre homes i dones. El missatge no fou gaire diferent al que l'alt tribunal està repetint-nos mes rere mes: el nostre progressisme i voluntat de ser capdavanters a Europa no tenen cabuda dins el marc constitucional espanyol; si la resta d'Espanya vol seguir legislant polítiques del s. XX els catalans tenen l'obligació de conformar-se.
Aquestajustificació és la mateixa que se'ns va donar en matèria de pobresa energètica ara fa uns mesos, en matèria de prevenció de desnonaments o en matèria de impostos als bancs. És -en altres paraules-una part inalienable del gran privilegi de ser espanyols que obtenim a canvi de la nostra contribució econòmica a la resta, com a catalans, d'aproximadament 4-6€ al dia per català en impostos que no tornen mai a Catalunya (dades oficials).
Normalment, aquest tipus de sentència té un missatge desagradable: és anticonstitucional que, per mèrit propi, els catalans siguem més feliços que la resta d'espanyols. En el cas de la llei catalana de la igualtat de gènere, però, la sentència és, a més, paradoxal: se'ns recrimina que vulguem que les nostres ciutadanes siguin més iguals als nostres ciutadans en nom de la igualtat entre els espanyols. Amb missatges tan absurds, no és d'estranyar que el primer en incomplir les sentències del Constitucional sigui el Govern espanyol.
Tenint en compte tot això, és inevitable preguntar-se: ¿Esperar-se a que l'establishment espanyol arribi a la conclusió que la igualtat entre dones i homes és necessària, és el més raonable o el més estúpid? ¿Tenim cap obligació moral a obeir una Constitució que -en la forma d'un Estat- ens repeteix sistemàticament que no comptem com a ciutadans?