En catalán, ¿por favor?

L'últim episodi, un de tants, on un porter del Reial Madrid demanava permís per adreçar-se en català a uns periodistes, ha servit per tornar a parlar de quin paper juga el català en un estat que reconeix la pluralitat lingüística. El cas evidenciava que pel que fa al català, tot i que sigui una llengua oficial a Catalunya i reconeguda per l'Estat espanyol, els drets lingüístics dels seus parlants (ratificats per Espanya a la Comissió Europea en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries) són contínuament vulnerats i cal demanar permís per exercir-los. Més sorprenent van ser les argumentacions a favor que el club hagués prohibit al porter, finalment, parlar en català. I per què passa, això? En primer lloc, perquè s'ha estès la fal·làcia que el català i el castellà, conviuen sense conflicte lingüístic. Podríem dir, metafòricament, que en un territori on hi ha un contacte de llengües on una és la dominant i l'altra la dominada, no hi pot haver pau lingüística ja que hi ha sempre una llengua que se subordina a una altra.
El castellà és la llengua comuna a Catalunya, ja que la comparteixen els seus ciutadans amb altres parlants d'arreu de l'Estat, però el català és la llengua pròpia del país. Els dos llegats són patrimoni del nostre territori, però és necessari entendre que si les dues llengües no conviuen en termes d'igualtat (l'Estadística d'usos lingüístics confirma que no existeix simetria en l'ús d'aquestes dues llengües) és clau reforçar la llengua minoritària per evitar la seva minorització, posterior decadència i (qui sap!) definitiva desaparició. No totes les llengües minoritàries són minoritzades (és el cas del danès, per exemple).
Alguns encara pensen que si després del franquisme la llengua va resistir, no hi haurà cap altra situació que pugui contribuir a la seva desaparició. Certament pot ser difícil que això passi, però potser haurem de pagar el peatge de veure-la reduïda a usos molt restringits assumint que no és una llengua de prestigi, apta per ser utilitzada en qualsevol àmbit formal. En definitiva, serem presents a un procés de folklorització de la llengua, com ha viscut el País Valencià, que és el que, en el fons, demanen aquells a qui els fa nosa que reivindiquem aquesta desigualtat i que, reivindiquem que la llengua, a banda de ser una eina per a comunicar-nos, és part de la nostra identitat.