Montserrat Roig, l'escriptora violeta

Fa vint-i-cinc anys que Montserrat Roig va morir, tan prematurament. També va morir, només un mes abans, la seva mestra i amiga Maria Aurèlia Capmany, a qui Roig va dedicar un dels seus últims articles, titulat «Ens havíem barallat tant!» que encara ara, després de vint-i-cinc anys, fa plorar. Plores per poc que imaginis la devastació que degué sentir Montserrat Roig quan va veure's sense la seva estimada «dona completa», i el vertigen que potser la marejava en ser conscient que ella també podia morir de manera imminent. Hem viscut les discretes commemoracions que se n'han fet, com va passar fa cinc anys, quan en feia vint de la mort de les escriptores violetes. Cal molt d'esforç i molta militància per anar programant lectures dramatitzades, recitals, conferències, debats, exposicions o tertúlies sobre escriptores de casa que han estat desterrades de les editorials, de les llibreries i dels llibres de text. Cal molta força de voluntat per lluitar a l'ombra de les grans commemoracions - amb grans pressupostos - dels grans noms: com fer-ho amb l'Any Maragall el 2011, l'Any Espriu el 2013 o l'Any Llull el 2016? Perquè qualsevol intent de justificar la nostra veu es veurà rebatuda amb els arguments de l'enormitat d'aquestes figures, i no posem en dubte la grandesa de cap d'aquests escriptors. Potser l'acció a corregir és la gran diferència entre uns i altres. A banda de l'efecte pervers que és (re)canonitzar figures que no necessiten el reconeixement institucional perquè el relat historiogràfic els ha situat a l'Olimp dels escriptors.
Montserrat Roig es pot reivindicar com a escriptora caleïdoscòpica. Podem llegir els seus articles a la premsa, els assajos, les novel·les, els contes... A la seva obra hi detectarem el seu pensament, la seva rendició a la literatura com a acte creatiu i la reivindicació de l'autoria i la genealogia femenines. Mirem què diu a Digues que m'estimes encara que sigui mentida: «L'única droga que no et mata - encara que et faci emmalaltir, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura». La literatura com a droga i com a amor; la «mirada bòrnia» de les dones, condemnades a mirar alhora dins i fora de si mateixes; la possibilitat de començar a mirar quan deixem de ser mirades; la idea de parlar i deixar de ser parlades. Roig parla de l'ésser humà i la seva relació amb el món, però no oblida que les dones també formem part de l'espècie.
A Digues..., l'escriptora cita Josep Brodski en el context de l'obra de Nadiejda Mandelstam, la vídua del poeta rus depurat pel règim d'Stalin. Semblen unes paraules profètiques si mirem la situació de la seva obra a l'actualitat: «Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura». Efectivament, la literatura és un art temporal que necessita de la nostra aliança per a ser recordada. Per això s'escauen les paraules de Brodski que Roig cita i que nosaltres convertim en reivindicació de l'obra d'una de les nostres grans escriptores: «Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria».