El Menjador: "Visca la tapa!"

M'agraden i em van bé les tres accepcions del mot per definir la secció, perquè aquí parlarem de menjadors on menjar (bé) i de plats menjadors, i ho farem des del punt de vista d'un bon menjador, per explicar experiències i recomanar llocs sense ànim de pontificar i amb l'esperit festiu que hauria de presidir les accions relacionades amb el menjar.

Per exemple, sortir a sopar de tapes (o racions, o platets) que fa uns anys que s'ha posat de moda i, lluny de ser una de les moltes modes que neixen i moren cada dia en el món de la restauració, sembla que ha tornat per quedar-se: la tapa, tradicional o renovada, és la protagonista de la major part de sortides que fem al cap de l'any en família o amb amics, i sembla que la tendència és deixar els restaurants més formals, els d'estovalles i vaixella bona, per a ocasions especials.

Segurament a causa de la crisi, perquè sopar de tapes és més barat que fer-ho a la carta, però també perquè són racions per compartir i escapar de la cotilla de la trilogia del primer, segon i postres. Si hi vas amb companyia, et pots muntar un petit menú degustació del millor de cada casa a base de compartir platets, i tastar-ne quatre, sis, vuit, deu...

Sigui per la raó que sigui, la tendència és clara, i Castellar no n'és cap excepció: tenim una àmplia oferta de locals on podem menjar tapes bones, variades i a bon preu.

Hi ha molts llocs dels quals podríem parlar aquest primer dia, però com que n'havíem de triar un i ja tindrem temps de parlar de tothom, hem escollit un local modest, un bar-restaurant de tapes on menjar bé i a bon preu. Hi vam sopar tres parelles amb nens la vigília de Tots Sants i a tots ens va agradar.

Ca l'Aurora

És un local senzill, de decoració agradable i prou ample per anar-hi en grups o amb la família, i el tracte és amable i casolà.
A banda d'un menú de migdia a 9,50€ els dies de cada dia i els inevitables entrepans, els vespres i caps de setmana la clientela, que ens va semblar gent del barri, hi va a menjar tapes clàssiques, tant d'aquí com andaluses i gallegues. Pop i lacon del nord i les fritures típiques del sud: calamarsets (molt bons, grossos, no els típics d'un o dos centímetres), cazón (un dia li dedicarem un article, s'ho mereix), chocos, seitons (el que menys ens va agradar, segurament perquè era un dilluns i no és bon dia per demanar peix).
Sumeu-hi uns bones croquetes i musclos a la planxa, pebrots del Padron (no hi ha manera de trobar-ne que piquin), patates braves (bones, però poc braves), pernil i formatge bons, uns panets ben sucats amb tomàquet (vam repetir) i un parell de canyes, i ja tindreu un sopar per quedar ben satisfets per uns 15 euros per cap.