Joan Comellas: “L’avi era un home valent, que deixava empremta”

· Qui era el teu avi Enric?
El meu avi va néixer a Granera el 1900, però van venir a viure a Castellar perquè hi tenien família com Francesc Comellas, que també va ser deportat però a Mauthausen. Va venir-hi a treballar de mosso i aquí va conèixer la que va ser la meva àvia, Maria Datzira Rovira. Van tenir dos fills, Isidor i Joan. L’avi tenia vinculacions polítiques. Va ser regidor a l’Ajuntament de Castellar i va ser membre de la Unió de Rabassaires de Castellar. Quan va començar la Guerra, sospitava que això podria portar problemes a la família, i per protegir-los va decidir marxar de Castellar per intentar arribar a França. La primera vegada, el 1939, va tornar perquè el van ferir els nacionals. La segona vegada sí que va poder travessar la frontera i arribar a França. El meu pare el va acompanyar com si anessin a treballar, i es van acomiadar a Can Serrador. Per això era difícil per a ell parlar-ne. Ell tenia entre onze i dotze anys quan el va veure marxar.

· I a França l’esperava algú?
A França va passar per diversos camps de refugiats. La gent d’aquests pobles els llogaven per a les feines del camp. A l’últim camp, el de Saint-Cyprien, una família de Fillols, se’l va quedar per fer de pagès i de boscater. Va estar amb ells des del 1939 fins que el van agafar el 1942.

· Com el van capturar?
Com ell es coneixia el bosc, amb el fill gran d’aquesta casa, van participar en un grup de passadors d’homes. Passaven gent que havia caigut en terreny nazi, a Portugal, i de Portugal els enviaven a Anglaterra. Eren persones de totes les nacionalitats, aviadors, jueus que fugien dels nazis, joves francesos que volien treballar per la França de De Gaulle... Volien anar al cantó aliat. Una vegada que passaven un militar, els va aturar una patrulla alemanya. Es van poder escapolir, però van llençar la valisa del militar. L’endemà es van trobar tots tres a Perpinyà i el militar li va dir al meu avi que no busqués la valisa, tot i que tenia documentació militar, perquè l’agafarien. Però l’avi era un home que no tenia por a res, molt valent, i tant sí com no, a la nit hi va anar. I ja l’esperaven, i el van agafar. El van portar a Bordeus, on la Gestapo tenia el seu centre. El van torturar perquè digués qui formava part del grup de passadors, però no va dir res, no va delatar ningú. Per això aquesta família sempre ha estat agraïda a l’avi que ell no digués mai res. De Bordeus el van portar al camp d’internament de Royallieu a Compiègne al nord de París i allà hi va estar un any. I el 19 de gener de 1943 el van enviar al camp de concentració de Buchenwald. Va ser-hi fins el 1945. No en va sortir. Hem aconseguit recopilar molta informació de l’avi, però l’única cosa que ens falta és saber on va morir, si va ser en el camp o en una de les marxes de la mort. L’abril del 1945, quan els aliats estaven a punt d’entrar als camps, els nazis s’emportaven els presoners i els remataven.

· Quan vas començar a investigar la història del teu avi?
Quan va morir el meu pare, amb els meus germans, van decidir recopilar informació sobre l’avi perquè volíem saber què li va passar. L’arxivera municipal, Sílvia Sáiz, i l’historiador Ernest Gallart, ens van ajudar moltíssim. Nosaltres teníem les cartes que la meva iaia havia rebut del meu avi quan estava a Fillols. L’avi va fer molta amistat amb aquesta família, i també anaven rebent informació quan se’l van emportar al camp. Vam posar fil a l’agulla, i amb el meu germà Enric  i les nostres dones, l’Anna i la Ramona, vam decidir anar a Fillols per intentar trobar aquesta família i aconseguir informació més directa per saber què va passar amb l’avi. Fillols és un poble molt petit i vam pensar que la informació la trobaríem en un bar, si la trobàvem. Havien passat seixanta anys. Al primer bar, ningú no en sabia res, però al segon, quan vam dir el nom d’Enric Comellas, una dona sí que el coneixia i també la família que buscàvem: els Peyris. Els va trucar i vam concertar una visita per a l’endemà al matí. Ens vam quedar xerrant al bar unes tres hores, i tot el que ens explicaven lligava amb el que sabíem de l’avi a través de les cartes.

· Com va ser aquesta trobada?
Quan vam arribar a la direcció que ens havien donat, vam trobar un senyor alt, d’uns seixanta-cinc anys, es deia Emmanuel. El primer que ens va dir va ser: “fa molts anys que us espero!”.  I després ens va preguntar si havíem rebut les bicicletes que l’avi Enric ens havia enviat. Li vam dir que no, i es va entristir. Va ser una trobada molt emocionant, molt emotiva, plena de llàgrimes. No hi ha paraules per descriure-ho. Ens va donar fotografies que guardava, moltíssima informació. Nosaltres només sabíem que el van portar al camp de concentració, però res més. Tots vuit, els quatre germans amb les quatre dones, hem voltat pels camps on va estar per continuar investigant. Hem arribat a trobar persones que van estar amb ell a Buchenwald, com Antonio Cano, amb qui vam parlar, o Jorge Semprún. Vam contactar amb la investigadora Elena Rodríguez que estava fent una tesi sobre el camp de Buchenwald i ens va enviar documentació original feta a mà, com les fitxes de quan va entrar l’avi al camp o de la feina que havia de fer, o si el canviaven de departament. Aquesta informació la tinc guardada com un tresor. Amb la família vam decidir cedir tota la documentació a l’Arxiu Municipal, i quedar-nos amb una còpia. Tot el que van viure aquestes persones s’ha de donar a conèixer. No es pot oblidar, perquè no es torni a repetir. I per això, cada vegada que passo per la plaça d’El Mirador i veig l’stolpersteine, m’hi haig de parar a veure el nom de l’avi. Era un home valent que allà on anava deixava empremta.