Un conte per Sant Jordi

L'escriptora local Natàlia Cerezo ens ha volgut deixar una reflexió especial relacionada amb aquest Sant Jordi confinat i ens ha regalat també una lectura en forma de conte.

"Potser aquest Sant Jordi trobarem a faltar rituals com passejar entre les parades de llibres i roses. Potser enyorarem els adolescents que ens persegueixen perquè els comprem una rosa pel viatge de final de curs; les senyores que als semàfors tant venen un paquet de mocadors com una rosa mig pansida; les paradetes de llibres amb els mateixos títols repetits, una vegada i una altra, com una lletania.
En tot cas, segur que aquest Sant Jordi el recordarem tots. I potser no serà tan diferent del que importa de debò: obrir un llibre, el que sigui, i llegir-lo. Llegir-lo en veu alta, en veu baixa, per als de casa, només per a nosaltres.
I, per si de cas cap llibre de casa no us fa el pes, aquí teniu un conte". Natàlia Cerezo

RASTRE

Un noi s’ha llançat de la cascada. S’ha trencat el coll i quan se l’han endut semblava una aranya amb les potes entortolligades. M’ho ha explicat la Montserrat, una veïna de parcel·la, mentre el Nil i l’Adam berenaven pa amb xocolata.

Al vespre, quan l’Adam ja ha marxat, el Nil s’enfila a la llitera. L’acotxo i li demano que no s’acosti a la cascada. Ell fa que sí mig adormit i amb un peu fora de la manta.

Intento llegir, però una papallona nocturna rebota al llum de l’avancé i em distreu. Em pregunto qui era el noi, quants anys tenia, i espero haver-me imaginat la mirada del Nil i l’Adam quan ha vingut la Montserrat.

Tot i que no m’agrada deixar el Nil sol, agafo l’impermeable i enfilo cap al bar, que és al capdamunt del càmping, al costat de la piscina. Ha plogut tota la tarda i ara la piscina és un bassal de fulles i vespes mortes. Més enllà hi ha el bosc, la riera i, al final del camí, la cascada.

Al bar hi ha gairebé tothom. Tot i que encara som a l’agost, fa tan mal temps que només hi quedem una vintena de famílies. Algú ha ajuntat les taules en una mena d’assemblea improvisada. Entre la gentada veig la Montserrat, que em fa lloc al seu costat. Em trec l’impermeable i li pregunto si hi ha novetats.

―Cap, reina. I el Daniel?

―Treballa, no arriba fins divendres.

La gent parla a crits, sembla que el noi treballava al càmping i que era del poble. Potser es devia suïcidar, suggereix una dona, o potser s’hi va llançar per una aposta.

A principis d’estiu, el Nil encara em demanava que li fes vaixells amb taps de suro. Els buidàvem fins que tenien forma de barca i després hi enganxàvem un escuradents amb una vela de paper. Sempre ho fèiem al mateix lloc del bosc, en una riba tranquil·la plena de pollancres. Penjava l’hamaca entre dos arbres i ens estiràvem a la riba de bocaterrosa a construir un port de còdols i fang negre.

Cada tarda fèiem el mateix. Si era cap de setmana, quan tornàvem de les dutxes el pare ja havia parat taula i preparava el sopar. Sèiem, esgotats, a les cadires de lona i li explicàvem com ens havia anat el dia.

A principis d’agost, quan el temps va començar a ser més humit, les coses van canviar. Un matí vam anar al gronxador que hi ha on comença el camí cap a la cascada. És enorme: una estructura de ferro amb forma d’elefant. A el Nil li encantava, sempre em demanava que féssim veure que érem sultans. Aquell dia, quan hi vam arribar ja hi havia un nen assegut.

La primera setmana l’Adam va començar a venir amb nosaltres. El vam portar a la nostra riba i ens va ajudar a construir el port. Al principi semblava prendre-s’ho seriosament, fins i tot va dibuixar uns camins a terra amb un bastó, però aviat se’n va cansar. Clavava puntades de peu als còdols fins que el Nil aixecava la vista i anava cap a ell.

―Mama, podem anar a donar una volta mentre acabes de fer aquesta paret? ―em demanava el Nil quan es cansaven de no fer res. Li contestava que sí, però que tornessin en deu minuts i que vigilessin de no caure a l’aigua, i ells cada dia trigaven una mica més, fins que ja no va quedar més port per fer i m’estirava a l’hamaca a mirar el sostre verd del bosc.

Avui l’Adam ve a sopar. El pare ja ha arribat i ha començat a preparar la barbacoa. Com cada divendres, farem carn a la brasa. El foc no acaba de tirar, el carbó és una mica humit. Abans, al Nil li agradava posar-hi pinyes i veure com espetegaven. Quan les cendres eren tèbies, es pintava la cara com un indi.

L’Adam i el Nil paren taula. Han passat tota la tarda fora i quan han arribat anaven tan bruts que els he fet descalçar-se abans d’entrar a l’avancé. Les sabates tenen una crosta de fang vermell que crec que només he vist pels volts de la cascada; a la resta del bosc és negre, o marró.

El llum del sostre es mou una mica pel vent i fa olor de fum i de terra molla. Quan li assenyalo les sabates, el Daniel posa la carn en un plat i em diu que no em preocupi. Seiem a taula. Els nens tenen els ulls mig tancats de cansament.

―Què, nois, què heu fet avui?

―Hem estat al prat.

Quan els pregunto què han fet al prat per arribar tan bruts, l’Adam diu que han jugat a futbol. El Nil té les orelles vermelles i es mira la costella del plat com si fos la cosa més interessant del món.

El Daniel els explica que en aquell prat s’hi podrien fer volar estels. Els nens criden engrescats quan els diu que demà, si fa bo, ho poden intentar. Alleujada, mastego un tros de pa. Si s’estan amb ell no tornaran a la cascada.

Soc a la bugaderia quan els veig que van cap a la caravana de l’Adam. Duen una motxilla i fan cara de cansats. Tornen a portar les sabates tacades de fang vermell.

M’eixugo els braços i recullo la roba. Quan arribo a la caravana deixo la gibrella plena de roba a l’entrada i agafo l’impermeable.

De camí no trobo ningú. La llum és espessa i humida com un caldo i se sent el murmuri de la riera. Passo a la vora de la nostra riba sense aturar-me. Fa uns dies hi vaig anar amb l’esperança de trobar-los, però la riera estava deserta i el port gairebé havia desaparegut.

Al cap d’una bona estona arribo a la presa. Fa molt que no funciona i hi ha una caseta plena d’heura. No m’aturo. Comença a ploure, una pluja fina, silenciosa, que fa que les falgueres brillin.

A principis d’estiu, el Nil i jo vam fer una excursió a la cascada. A mitja tarda, quan encara caçàvem cap-grossos amb l’aigua fins als turmells, el cel es va encapotar i va començar a caure una tromba d’aigua.

L’aigua era una cortina translúcida que no ens deixava veure el camí. El Nil, esverat, em va agafar molt fort la mà i no em deixar anar fins que vam arribar, xops, a la caravana. Vaig encendre l’estufa i ens vam assecar amb una tovallola. El Nil es va quedar adormit mirant el tub vermell del calefactor.

A la cascada no hi ha ningú, l’aigua cau a l’estany i fa una escuma que sembla boira. M’agenollo. Porto les sabates tacades de fang, ressegueixo la sola i n’agafo una pila amb el dit. Brilla, vermell com un incendi. Tot el terra és fang vermell. N’agafo piles amb les dues mans i les llanço contra l’estany, contra la cascada, contra els arbres. No m’aturo fins que caic a l’aigua, extenuada, i m’enfonso a poc a poc.

Al fons de l’estany hi ha algues que es mouen amb el corrent. S’hi està bé. Surto de l’aigua i m’estiro a la riba. Miro enlaire, cap al cel. Tant me fa tot, ara. Aviat tornarem a casa i per fi s’oblidaran l’un de l’altre, de les mentides, de la cascada.

NATÀLIA CEREZO

També podeu escoltar el relat amb la veu de la nostra companya de Ràdio Castellar, Raquel Ligero