L'aeroport d’El Alto, a La Paz, és a uns 4.000 metres d’altura, o sigui que quan hi arribes t’espera una fresca molt agradable (a nosaltres ens va tocar un matí de -15 °C) i un mal de cap constant que no té res a veure amb el fet de no haver dormit gaire en un avió tan antic que encara té cendrers als seients; és el mal d’altura, una de les gràcies (o desgràcies) de viatjar tan amunt.
-Nat, descansem una mica? -el Jordi, que mai havia posat el peu més enllà de Collsuspina, es va estirar al llit amb un sospir.- Tinc un mal de cap...
Segons la Viquipèdia, el mal d’altura s’origina quan falta oxigen a l’organisme. Alguns dels símptomes són cefalees, nàusees, insomni, cansament general, lassitud, vertígens, trastorns de l’equilibri, dispnea (és a dir, que costa respirar) i inapetència. Nosaltres els vam tenir gairebé tots.
Em vaig mirar el Jordi com qui es mira un musclo que parla. Acabàvem de veure com es feia de dia a les neus rosades de l’Illimani des de l’avió. Acabàvem de veure un grup de cholas esmorzant sopa assegudes en uns tamborets tan baixos que es perdien entre les capes i capes de les seves faldilles. El Jordi va remugar i vaig cedir: només faríem una volteta pel barri i descansaríem la resta del dia. Vam tornar a l’hotel dotze hores més tard.
El mal d’altura és un tema de conversa freqüent entre els paceños, especialment si saben que vens de fora. Els recorreguts per la ciutat es fan pensant en si el camí fa pujada o baixada, i la salutació més comuna és “Quan fa que has arribat?”. A la resposta segueix un “Ah, i com ha anat, el mal d’altura?”. “Molt bé”, contestava jo sempre, tot i que no fos veritat.
A La Paz tothom recomana el mateix remei: el mate de coca. És una mena de te que es fa amb fulles de coca seques. A Bolívia aquesta planta és legal per raons culturals i econòmiques, ja que molts pagesos es dediquen a cultivar-la i es guanyen la vida venent-la als mercats ambulants que hi ha per tota la ciutat. Això sí, el tràfic o consumir-la en forma de droga és il·legal i a l’aeroport hi ha uns controls de por.
Però bé, el que dèiem. Fer mate de coca no té cap secret. S’ha de posar aigua en una tassa, afegir-hi les fulles, esperar una mica i au, cap endins. Fa gust d’herba, i una mica d’òxid, i s’hi pot afegir sucre o mel. Els nadius, especialment els indígenes o els que es dediquen a feines que requereixen esforç físic, masteguen les fulles directament amb un tros de pedra anomenat lejía, feta amb les cendres d’una planta, per augmentar-ne l’efecte.
L’efecte és semblant a prendre un cafè, i, a més, ajuda a la digestió i, com dèiem, suavitza el mal d’altura. A les regions andines de Bolívia com a La Paz se n’ha pres des de fa milions d’anys, i forma part d’una simbologia i una cultura molt arrelada.
Ningú s’escapa dels efectes del mal d’altura, ni tan sols els propis habitants de la ciutat. Però, sense la incomoditat del mal d’altura ni el gust del mate de coca, La Paz no seria La Paz.
