Sense necessitat d’haver de recórrer a cap subterfugi especial ni de ser massa perspicaços a l’hora d’observar allò que ens envolta, ens adonarem de la proliferació, a mans plenes, d’aquesta mena de cartells. Desconec si aquest fet respon a una simple operació de màrqueting per part de les empreses de seguretat, si realment estem vivint un període d’inseguretat extrema o una barreja d’ambdues coses alhora. En el primer cas, si l’amenaça és fictícia i està només pensada per vendre i negociar amb el nostre temor, és una autèntica aberració. Si els criteris són només mercantilistes i es recolzen el fet de procurar col·locar el màxim nombre de sistemes de protecció a les nostres llars i negocis, penso que és un acte prou deplorable per denunciar-ho públicament. Si, per altra banda, la ciutadania ha de cedir la carta de la seva seguretat i tranquil·litat a una empresa privada, ens trobem davant d’un problema de dimensions majúscules que no podem menystenir. Abans de continuar amb la meva exposició, és just que apunti que jo soc un de tants ciutadans que disposo d’una d’aquestes alarmes antiintrusió de què ara estic parlant. També és obligat que apunti que, a l’hora d’adquirir-la, no vaig deixar-me guiar només els criteris argumentals de la venedora telefònica que va contactar amb mi, sinó que vaig procurar corroborar les seves ganes de vendre amb una segona opinió objectiva; tot i que, tal com acabo de dir, va acabar per convèncer-me. L’hàbil comercial em va fer saber que les dues càmeres wifi que en aquells moments jo ja tenia disposades a l’indret a protegir no comptaven amb cap mena de suport tecnològic sòlid. Dit d’altra manera, el fet que jo avisés i demanés socors quan, des de la distància, per més que fos testimoni directe que un pispa estava fent de les seves, podria esdevenir fum de formatjada, donat que la meva veu d’alarma no seria mai instantània perquè, entre altres coses, jo no comptava amb l’habilitat d’un sereno. He de dir que la representant de l’empresa que va acabar per “col·locant-me” el sistema, em va dir (respongués a criteris lògics o no) la veritat en tot moment. Ho vaig poder constatar l’endemà mateix amb una conversa informal amb un tècnic informàtic de confiança que no em va saber donar prou garanties que a l’hora de la veritat aquell invent, que fins aleshores tenia muntat, no acabés fent figa. Dit curt i ras, em va advertir que de ben poca cosa serviria que fos jo qui, tard i malament, avisés la policia del fet que, just en aquell moment, algun malànima –delatat i filmat en vídeo per les meves càmeres IP–, m’estés pispant l’escalèxtric, el CinExin, les cintes de casset de la Mari Trini, les cassoles de cocotte o l’àlbum de fotos de quan vaig fer el Taga per primera vegada... Com a molt i a tot estirar –em va continuar advertint l’home–, les meves precàries cams de nyigui-nyogui farien que l’escurabosses no s’encantés per halar la segona capa de la capsa de galetes Birba que tens al rebost, però no evitaran que pogués emportar-se, tranquil·lament, la farda grossa!
Així doncs, i en resum, malgrat d’allò que hom ens vulgui vendre i que ens faci pagar aquest element de defensa com a infal·lible, només cal esperar i desitjar que no l’hàgim de posar mai a prova.
