Cada any arriba l’estiu i amb ell tornen unes xifres esfereïdores. Diumenge llegia una notícia on exposava que la Fundació Affinity ha publicat unes dades: l’any 2024 s’ha registrat el rècord d’abandonaments de gossos i gats dels últims cinc anys. Les protectores van recollir gairebé 300.000 animals, cosa que suposa un increment de gairebé un 2% respecte a l’any 2023. Com a persona que conviu amb gossos, aquesta realitat em trenca el cor.
Els animals no són joguines. No són capricis que es poden deixar de banda quan molesten o deixen de fer gràcia, o quan volem anar de vacances i no sabem què fer-ne. Són éssers vius que confien en nosaltres de manera incondicional. I, tanmateix, cada any n’hi ha més que acaben abandonats a la seva sort. Alguns, tristament, al mig del no-res: carreteres, camins, boscos. Una traïció que no entendré mai.
Un dels motius d’abandonament que més crida l’atenció és el canvi de domicili. Cada cop hi ha més famílies que deixen enrere el seu gos o el seu gat perquè no poden portar-lo al nou habitatge. Això posa sobre la taula un problema molt real: la manca de pisos on es permet viure amb animals de companyia. Com pot ser que encara costi tant trobar un lloc per viure si tens un gos o un gat? Parlem de membres de la família, no d’un moble incòmode.
També es repeteixen altres excuses, com les cadellades no desitjades, o la pèrdua d’interès.
Tot això es podria evitar amb una mica més de responsabilitat i d’educació. Esterilitzar, posar el xip, i sobretot pensar-s’ho bé abans d’incorporar un animal a casa. Són passos senzills però bàsics.
Aquest article no és un retret, sinó una crida. Una crida a la responsabilitat, a la consciència, a posar-nos al lloc de l’animal. Si no estàs disposat a comprometre’t, no adoptis ni compris. I si tens un animal, recorda que és una responsabilitat per sempre.
Ell no et fallaria mai.
Per sort, existeixen protectores, voluntaris i famílies que obren les portes de casa seva per donar una nova oportunitat a aquests animals. Però no hauríem d’arribar a aquest punt. El que cal és evitar els abandonaments.
I potser, com a poble, també hi podem fer alguna cosa: més sensibilització, fomentar l’adopció i reclamar pisos i habitatges on animals i persones puguem conviure amb normalitat i dignitat.
També voldria aprofitar per recordar que l’any passat vaig fer un article d’opinió en aquest mateix diari sobre com els petards espanten i afecten els nostres animals de companyia. Qui conviu amb mascotes sap com pateixen en situacions així. Aquest any, torno a fer sentir la meva veu per recordar que ells no poden parlar, però sí sentir. I perquè cuidar-los, protegir-los i respectar-los no és opcional: és una responsabilitat compartida.
Perquè les mascotes no són un luxe, són família i ens fan millors persones. El mínim que podem fer és no fallar-los.
Com amant dels animals, no podia quedar-me en silenci davant d’aquestes dades.
