Els que seguim les sessions del judici al Procés hem vist com els encausats han estat en general distesos i somreien sovint davant les declaracions que es feien. Crec que la seva actitud era raonable, ja que serà difícil que els acabin acusant de cop d’estat o rebel·lió pels actes que es van produir, perquè en absolut són comparables als fets que vaig viure del 23-F de Tejero.
Ara bé. El passat 24 de maig vaig notar un canvi substancial en la seva actitud: se’ls veia clarament incòmodes. Estaven declarant quatre funcionàries tècniques d’Hisenda de l’Estat, presentant els resultats del treball de control sobre les finances del govern de la Generalitat. Els havien encomanat l’anàlisi de les despeses originades en accions a favor del Procés. Els acusats estaven nerviosos darrere els seus advocats, es miraven seriosos i es giraven a xiuxiuejar amb els seus veïns. Van deixar de somriure. Les funcionàries estaven provant que s’havia malmès el patrimoni públic en diversos mitjans, perquè s’havien fet despeses en actuacions vetades ja pels òrgans jurídics de l’Estat. No comptaven les intencions ni els criteris de les tècniques. Es limitaven a exposar i concretar la feina que els havien encarregat. Destapaven fets demostrables amb factures que tots haurem de pagar. Poca broma. Aquest tema em va recordar de lluny una anècdota que no és comparable a la situació dels nostres polítics presos: l’única forma de detenir i jutjar a Al Capone, gangster nord-americà de Chicago als anys 20 del segle passat, va ser demostrant precisament que les seves finances eren irregulars en les obligacions amb la hisenda pública. Espero que aquest record no sigui una premonició. A part d’això, segueixo pensant que s’han de fer responsables del daltabaix social que aquí han propiciat i de l’enfrontament vers nosaltres que han desvetllat en part dels ciutadans de l’Estat.
