Diumenge passat a la tarda ens assabentàvem d’un accident ferroviari a l’altura d’Adamuz, un municipi de Còrdova. Amb les primeres informacions, no imaginàvem l’abast de la tragèdia, però a mesura que passaven els minuts es començaven a intuir. El primer sinistre entre trens d’alta velocitat a Espanya deixa –al tancament d’aquesta edició– 42 morts i 122 persones ferides. No puc deixar de pensar en les víctimes i en els seus familiars i amics, i els vull traslladar el meu condol més sincer, així com tota la nostra solidaritat i suport a les persones ferides i a les seves famílies en aquests moments tan dolorosos.
És difícil trobar paraules de consol en vista d’una fatalitat d’aquesta magnitud, però m’agradaria posar el focus en dos fets esperançadors: la solidaritat i la cooperació. La solidaritat d’un poble, Adamuz, de poc més de 4.000 habitants, que es van organitzar de manera espontània, van sortir al carrer per ajudar, fos transportant víctimes, preparant sopars, acompanyant o arreplegant mantes. Tot braç a braç amb l’administració local, aquella considerada la germana petita de la política, però que una vegada més ha demostrat ser la més immediata, la més propera al ciutadà.
I després, la cooperació. Perquè després de mesos de crispació, de temps de polarització, les diferents administracions regides per governs dispars, totes, s’han posat a remar en la mateixa direcció. Feia temps que necessitàvem d’això, d’aquesta imatge de cohesió, de recordar que hi ha coses que ens uneixen, moltes més de les que ens separen.
Aquestes desgràcies ens porten de nou allò important. A desfer-nos de l’individualisme tan instal·lat darrerament. En aquests moments no importen els colors ni les ideologies ni els orígens. Importen les persones.
És dolorós que hagi de succeir un accident ferroviari amb víctimes mortals per adonar-nos, per posar en valor la societat que hem anat construint aquests anys i que hem de protegir perquè és el que ens defineix com a poble, és el nostre bé més preuat.
Que la unió que hem vist aquests dies no sigui excepcional, sinó la nostra manera d’avançar.
