Quan va morir el meu oncle Josep –el germà petit de la meva mare–, la família va publicar una esquela on, sota del nom, hi constava l’apel·latiu “En Josep de l’estanc”, perquè era així com era conegut a Vilanova del Vallès. Al cap d’uns dies l’escriptor Josep Maria Espinàs se’n feia ressò en la seva columna a El Periódico (29-10-2010) on parlava sobre la formació dels cognoms. El meu oncle Josep sempre somreia, i estic segur que li hauria fet gràcia això de sortir al diari, ni que fos al final de la vida.
Ara –fets els noranta anys– hem donat sepultura a la tieta Lolita, la seva esposa, també una persona sempre somrient, jovial i animosa. Jo li tenia un afecte especial d’ençà que als set anys em van fer ser el padrí del seu casament (allò de la toia, el vers i els anells...), perquè era el primer nebot dels vint-i-dos que van arribar a tenir. I als quals, a manca de fills, van estimar cosa de no dir.
De petit passava alguns dies d’estiu a la masoveria de la finca de la Casa Nova, que els meus oncles tenien arrendada i on feien de pagesos. I això feia que, com el protagonista de Le Grand Meaulnes, d’Alain-Fournier, tingués associada la tieta al món fantàstic d’aquella casa senyorial que era a tocar i per on em deixaven córrer i tafanejar. Grans sales, cortinatges, catifes, sofàs, biblioteca, obres d’art, revisters amb programes del Liceu, col·leccions de cendrers i de figuretes... I la piscina amb la pèrgola enredada de glicines, i el jardí francès, on s’havia celebrat l’àpat del casament... Als anys cinquanta tot allò m’era com traslladar-me durant uns dies en un món meravellós.
La Casa Nova pertanyia a Royston Saint Noble Bywater, d’ascendència anglesa, un gran emprenedor que havia ajudat a fundar el Futbol Club Barcelona, on havia jugat de davanter, però també Ràdio Associació-EAJ15 i Ràdio Barcelona-EAJ1, i altres empreses. El que em va seduir ja de més grandet fou saber que era cosí germà de Clara Noble, l’esposa de Joan Maragall. I qui sap si el poeta s’hi havia hostatjat alguna vegada.
Els meus oncles van deixar la dura vida de pagès i la gestió de la finca i van acabar al capdavant del primer estanc que es va obrir al poble. Un estanc que era alhora quiosc, llibreria, botiga de vetes i fils, perfumeria... i un punt de trobada on es comentaven les coses de la vila, a causa del generós acolliment que hi trobava la clientela.
El dia del sepeli vaig tenir l’ocasió de conèixer mossèn Prakash Chukka, que va presidir les exèquies, i amb qui la tieta Lolita va col·laborar en moltes bones obres quan va ser destinat per un breu temps al poble, després d’una estada llarga al seu país. Ella me’n parlava cada vegada que jo l’anava a veure. Em va regalar el llibre Mossèn Prakash. El sentit d’una vida (2018), que parla d’ell, i em deia que un dia dinaríem junts. Mossèn Prakash prové d’un poblet del sud de l’Índia, de la casta dels intocables. A causa d’això ha hagut de superar moltes dificultats, fins i tot dins de l’Església. Ja fa uns vint-i-cinc anys que és aquí. Entre els seus objectius vitals té el d’aconseguir millorar la situació dels nens orfes del seu poble, especialment la de les nenes, perquè tinguin una vida digna. Durant la cerimònia ens va confessar l’afecte que havia sentit sempre per la tieta Lolita. I, que amb permís dels familiars, es considerava el seu vint-i-tresè nebot.
Hi ha persones que no es cansen de fer el bé, i que durant la seva vida van deixant arreu una estela de bondat i d’alegria. Per això sempre somriuen. I el seu somriure és inoblidable.
Sort en tenim.
