“El temps passa volant”, ens diuen. Potser allò que realment succeeix, però, és que la nostra percepció de la velocitat amb què anem encadenant un dia rere altre és del tot subjectiva i gens objectivable. Quan, per alguna raó o altra, percebem que una setmana se’ns fa massa llarga, cal adonar-nos que sempre solem fixar la vista en aquell dissabte o aquell diumenge que no acaba d’arribar, no pas en el dilluns o el dimarts que ja tenim superat i deixat enrere. Sempre que prenem com a punt de referència una data anterior a la que estem vivint, podrem constatar que el temps ha fluït amb una celeritat descomunal.
Una locució llatina que molt sovint trobem inserida en els rellotges de pèndol resa “Tempus fugit”, que no és cap altra cosa que una interpretació òrfena d’optimisme que ens recorda que el “temps s’escapa” irremeiablement i que el “Carpe diem” no deixa de ser un petit pegat, un consell que, en els millors dels casos, ens alleugereix la ferida, però no ens la guareix del tot.
Ahir al vespre, vaig rebre aquesta nota de WhatsApp en què un amic em requereix per començar a pensar en el nostre dinar d’empresa que té lloc dues vegades l’any. De fet, fa temps que vam establir aquest costum i, com a autònoms que som, per aquesta celebració només necessitem optimisme i “un poc de fam i un xic de pa” i “un xic de set i un poc de vi i un poc de llet”, que deia aquell. Ves a saber si, fins i tot, m’he de prendre aquesta discreta celebració com a un premi per tots aquells que, com jo mateix, ens toca fer d’encarregats, de caps de taller, d’amanuenses, d’aprenents, de bastaixos, de mossos de magatzem i de transportistes a la vegada...
He de dir que, afortunadament, per a la nostra trobada semestral només necessitem poca cosa més que una taula quadrada, un parell de cadires i la predisposició de resumir en un parell d’hores escasses sis mesos de quotidianitat que acabem de viure. El fet que la nostra trobada estigui reduïda a la mínima expressió, ens estalvia tant rumiar com satisfer amb un petit detall a l’amic invisible que ens ha tocat per sorteig, ens evitem haver de fer la gara-gara a aquell company de feina que no podem veure ni en pintura. A més, si bé és cert que la falta d’actius, ens impedeix fer “un traje” a mida a algú, també tenim la certesa que mai no ens el farà a nosaltres i això és una evidència que sempre fa de bon agrair.
Una vegada arribats fins aquí, però, no puc estar-me d’apuntar que no tot són avantatges. Tant és així que, ni ell ni jo, no sabem a qui dimonis donar la culpa quan les cordes de les nostres respectives guitarres no acaben d’estar prou afinades. Quines seran, doncs, les excuses que podem esgrimir davant d’aquesta flaca? La galvana dels treballadors? Les grandíssimes penques de l’amo? O, simplement, la lectura en biaix que ambdós actors fan del conveni col·lectiu?
Sense anar més lluny, recordo que a primers del passat mes de juliol (data de la nostra darrera trobada) vaig tenir la temptació de demanar un segon postres bo i fent temps per guanyar segons al rellotge per tal de procurar escrutar tots aquests dubtes. El meu amic, molt més pragmàtic que jo, em va etzibar: “Toquem el dos, no fos cas que, en aquest impàs de temps, mentre estem aquí badant i “pelant la pava”, el Govern d’en Sánchez decidís apujar l’IVA en la restauració i ens toqui el rebre”...
