Soc jutgessa de pau titular de Castellar del Vallès des de l’any 2006, i des de fa un temps resulta que la meva principal tasca no m’agrada gens, perquè és la de veure cada matí si s’ha produït alguna defunció a causa de la pandèmia i comunicar-ho al Ministeri de Sanitat.
Ni m’havia passat pel cap que això podia passar, però ha passat, està passant, m’agradi o no m’agradi. Aquesta situació em porta pensaments que necessito compartir.
Ja fa unes quantes setmanes que estem de confinament ocasionat per la declaració de l’estat d’alarma com a mesura per contenir l’expansió de la Covid-19. Constato que són dies en què podem experimentar sentiments de por, de preocupació i d’incertesa, de frustració per no poder seguir amb els nostres projectes, per no tenir llibertat de moviment, per no saber què està passant amb aquesta malaltia o per no saber què passarà amb els problemes econòmics.
Estem acostumats a tenir-ho tot de forma immediata, estem acostumats a viure un dia a dia ple d’experiències en un món accelerat i ambiciós en què poques coses semblen més importants que el poder i els diners. Aquesta nova situació requereix paciència, aturar els projectes i també hàbits per un objectiu superior: tenir salut, perquè òbviament sense salut no podem fer res.
Davant la falta de recursos per afrontar la situació actual, és normal que això pugui comportar reaccions com el bloqueig i el patiment. En primera persona puc dir que he experimentat què és viure de prop la malaltia, inclosa la mort d’éssers estimats meus.
El coronavirus ens ha canviat per sempre. A tots. De totes les maneres possibles.
Necessitem entendre la por, l’avorriment o la desmotivació perquè som éssers socials i, en general, el nostre oci està molt relacionat amb el contacte amb els altres.
Des que què vam rebre la instrucció que els jutjats, i més concretament els registres civils, passàvem a ser serveis essencials, i per tant les nostres tasques quedarien reduïdes únicament a certificats de fe de vida i estat, inscripcions de naixements i inscripcions de difunts, la meva primera tasca del dia, tal com he dit abans, és saber quants difunts s’han produït en aquella nit i derivar les dades al Ministeri, que ens va requerir a portar un control diari de finats, dades que ens informa funerària per morts produïdes tant a hospitals, com a domicilis... i així dia a dia des del 14 de març.
Això m’ha fet reflexionar, perquè estem vivint un dol, una ruptura amb la nostra quotidianitat i rutines, la pèrdua de contacte físic amb les amistats i familiars, sentiment de soledat i buidor.
Però estic convençuda que aquesta situació que mai haguéssim pogut imaginar que ens passaria, a nosaltres, al món tecnològic, al món que tot ho compra, al món dels mitjans de comunicació, ens diu que, en realitat, som molt vulnerables.
Estem vivint un estrès que ens pot generar estratègies per evadir-nos de la falsa realitat en què sovint vivint, amagant les emocions desagradables perquè ens creiem millors que ningú, que mai ens podria passar una cosa així, i aquesta pandèmia ens està ensenyant que la vida no la tenim controlada, per contra, si parem atenció, aquest missatge i aquesta por la podem contemplar com una aliada que ens pot ajudar a gestionar la situació, fent sorgir la nostra solidaritat i l’ajuda vers els altres.
Adaptar-nos als canvis, aconseguir trobar un equilibri emocional, gaudir cada dia, ser conseqüent i redescobrir el concepte de llibertat. Això és el que estic aprenent amb el virus. Unes quantes lliçons que em permeto compartir, perquè ens poden enfortir i ajudar a ser millors éssers humans en mig de la pandèmia.
“Hem d’adaptar-nos al canvi”. Quantes vegades hem escoltat aquesta frase...
L’argument és que la nostra espècie és una que des del principi de la seva existència s’ha adaptat a diferents entorns per sobreviure.
La diferència està en com afrontem la situació, i quelcom que ens pot ajudar és deixar de costat el paper de víctimes i convertir-nos en protagonistes. Entendre que no som els únics que patim i adaptar-nos al canvi i mirar de trobar solucions.
Sé que sona fàcil, però l’altra opció és queixar-se i no fer res.
Hem de ser conseqüents, el nostre comportament a la feina, la família, i les relacions socials ha de ser únic i igual. No podem portar “dobles vides” i mirar cap a dins per reconèixer-nos, amb el propòsit de corregir els nostres propis errors amb el que diem i fem. No podem “pregonar” el que no practiquem ni exigir el que no donem.
La comunicació és essencial per trobar aquesta coherència, aquesta unitat de vida.
Potser mai abans hem tingut tant temps per parlar els uns amb els altres, ja sigui a les nostres llars, ja sigui mitjançat les plataformes digitals. Si comencem a admetre les nostres faltes i ressaltar les virtuts dels altres, aleshores podrem establir un diàleg sincer i respectuós que ens ajudi a restaurar o millorar les relacions amb tots aquells amb qui interactuem. És necessari treure’ns les “caretes”, això és un dels reptes més importants que hem après durant el confinament obligatori que estem vivint.
Des de la por és possible que intentem anar cap al control, i sobretot cap a la confiança en les nostres capacitats per resoldre les situacions a les quals a vegades necessitem demanar ajuda i reaccionar amb una gran confiança i solidaritat, i tirar endavant, sempre endavant, amb molta força i esperança.
I a tu, quin aprenentatge t’està deixant aquesta crisi?
