Arriba el bon temps i esclata l’ànsia per sortir, sigui a donar un volt, a fer esport, a prendre una beguda, a seure a la plaça o a llegir. Pot semblar contradictori l’anhel per llegir amb l’ànsia per sortir, però per Sant Jordi sortim a remenar i trobar els nostres llibres. Projectem llegir al jardí, a la terrassa, al parc, a la platja o al bosc sota un arbre. Sigui com sigui, associem l’esclat del bon temps amb l’esclat dels llibres i l’afany de lectura.
Som un poble que ens agrada que ens expliquin històries, endinsar-nos en imaginaris de tota mena o saber d’experiències alienes. Som també un poble a qui li agrada escriure, crear fantasia, compartir habilitats, parers o explicar vides viscudes. Vivim un moment de creació “literària” joiosa i aquest qualificatiu no és en va. Per donar-los valor, només hem de fer memòria dels actes vandàlics contra els llibres en el darrer segle en moments de repressió a diferents països europeus. Per tant, podríem estar vivint un nou “segle d’or” (s. XVI i s. XVII) o una nova època de les “llums” (s. XVIII), si és que hem abandonat mai aquella tradició, exceptuant certs períodes. En tot cas, el nostre món, “europeu”, és un llegat d’aquella època. Generació rere generació continuem transmetent el valor dels llibres, constituint un llegat cultural i identitari.
Però, quin llibre triar? La quantitat de llibres que es produeix és ingent, i acabem seleccionant títols i autors que destaquen per sobre d’altres entre el soroll mediàtic i les tàctiques editorials. Tot és literatura? Tot és cultura? Tot ens representa? Tot té valor?
En aquest context, sorprèn quan un crític literari de rellevància com Javier Aparicio Maydeu qüestiona la idea tradicional d’autor. Segons Maydeu, l’autoria, avui dia, s’ha de veure com un conjunt de protocols, un coneixement de tendències i, sobretot, la consciència que no és possible ser original. L’originalitat depèn de la comparació. Quan la pressa és un valor a l’alça, en detriment de l’autocrítica i l’esforç, el que és important per a un autor és situar-se oportunament a prop de la sortida en la cursa per arribar al mercat. Apunta Maydeu en una entrevista a 3Cat que aquest fet desvirtua l’univers interior de les persones que estaven tradicionalment lligades al fet creatiu. L’obra, tradicionalment, era el perllongament de la personalitat de l’autor i sorgia de la seva genialitat. Actualment, l’obra tendeix a ajustar-se a allò que es ven. “La obsesión actual por la creatividad se combina con la exacerbada vanidad contemporánea” (Aparicio Maydeu, 2015: 20-21). És per això que cal distingir creació i creativitat, creadors de continguts i autors. I en aquest paradigma actual: “más individuos crean más obras a menudo, (...), menos conscientes de la trascendencia que pueda tener” (Aparicio Maydeu, 2015: 53). Posem en risc, així, el llegat cultural i identitari.
Per Armando Gnisci, crític literari italià, tota aquesta producció literària “europea”, avui “literatura” “global”, ve donada per la indústria cultural de masses, la qual “une a todos los pueblos por medio del reconocimiento de unos valores comunes” (Gnisci, 2004: 182), d’efecte uniformitzant, al servei dels poders econòmics, i que contraposa a la literatura dels mons, la d’aquells que no volen ser assimilats.
Tanmateix, fa uns mesos i com cada any, va ser atorgat el Premi Nobel de Literatura a un autor concret, aquest 2025 a l’hongarès László Krasznahorkai, fent referència a la seva genialitat d’escriptor, per la manera d’escriure en hongarès, una llengua especial per a ell, i “per la seva obra captivadora i visionària que, enmig del terror apocalíptic, reafirma el poder de l’art” (The Nobel Prize, 2025, traducció pròpia). En una entrevista a la revista Política & Prosa, amb motiu del premi Formentor 2024 que també li va ser atorgat, Krasznahorkai declara haver arribat a viure en la misèria que, com el desposseïment, no té cultura, moment a partir del qual va començar a escriure i a escriure, buscant la perfecció, essent per a ell la llengua hongaresa la seva pàtria. Diu: “Si tinc una pàtria, és aquesta llengua. I no sé si ella viu en mi, o jo en ella” (Krasznahorkai, 2024). El seu procés de reconstrucció, per tant, va passar per la literatura, pel llenguatge, entenent la literatura com a projecte identitari i com a solució als problemes del present.
El fet és que la societat, i la seva literatura, com altres formes d’expressió humanes, evoluciona, a partir d’aquells que pretenen el domini del món, dels altres que no volen ser assimilats i que qüestionen l’ordre establert, però també reconeixent la vàlua d’alguns per part d’organitzacions independents que miren a banda i banda i entenen la literatura com a expressió regeneradora, sense menystenir la tradició i un cert ordre moral, encara que actualment no estigui ben vist l’ordre i es pugui considerar que atempta a la llibertat. Citant el prestigiós crític literari britànic John Frank Kermode (1919-2010): “una noció accessible de cànon i una idea mesurada de la història són necessaris, tant perquè el passat, quant a valor, tingui alguna oportunitat de sobreviure, com per a la necessària rehabilitació d’allò injustament relegat” (Kermode, 1990: 166, traducció pròpia).
Per tant, cada societat, malgrat el soroll, convé que continuï preservant un cànon, en tant que model vàlid per a una cultura determinada, i transcendeixin aquelles obres literàries representatives, clàssics, és a dir, aquells textos entesos com a útils que s’interpretaran, sigui com a llegat o com a conflicte. Perquè només sobre la base d’allò que transcendeix es pot aprendre, qüestionar i construir el futur, inclús comparativament amb la producció literària i cultural d’altres societats.
N’és un exemple tota la creació literària al voltant de l’Holocaust. Les produccions literàries o audiovisuals escrites sobre l’Holocaust van ajudar a una relativa recuperació de les víctimes, com a persones humanes, i van “contribuir a l’inici de la refundació d’un nou ordre ètic a partir d’aquesta ruptura de la civilització” (Campillo, 2004: 78-79), ruptura que va suposar el nazisme, i a la reconstrucció de la societat europea. El 10 de desembre de 1948 s’aprovava i proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans per part de les Nacions Unides, reunida a París. Així s’institucionalitzava l’experiència de l’horror nazi, però com diu Kertész: “son ellos (els poetes en el sentit més ampli de la paraula, els creadors de narracions) quienes obedecen a la ley, a la ley que sigue funcionando como tal en el mundo y que crea y escribe las historias y también la gran historia de la humanidad” (Kertész, 2002: 55). La construcció de la realitat requereix de la narració.
Siguin benvinguts els llibres, ara bé, amb “llum als ulls i força al braç” (Maragall, 1900).
Citacions (per ordre d’aparició en el text):
-Aparicio Maydeu, J. [Javier]. (2015). La imaginación en la jaula. Razones y estrategias de la creación coartada. Madrid: Cátedra (extret del monogràfic Badía Fumaz, R. [Rocío]. (2017). Impossibilia. Revista internacional de estudios literarios, 13, 21-37).
-Gnisci, A. [Armando]. (2004). Una historia diferente de la literatura europea. A: Abuín González, Ángel, i Tarrío Varela, Anxo (coord.). Bases metodolóxicas para unha historia comparada das literaturas na península Ibérica , p. 181-192. Santiago de Compostela: Universidad de Santiago de Compostela.
-Krasznahorkai, László. (2024). Premi Formentor 2024 [entrevista feta per Marta Rebón]. Politica & Prosa, 15 de novembre.
-Kermode, F. (1990). Canon y período. Historia y valor: Ensayos sobre literatura y sociedad, p. 143-166. Barcelona: Península.
-Campillo, M. [Maria]. (2004). Un viatge a l’infern: «Nit i boira», de Mercè Rodoreda. Caplletra. Revista Internacional de Filologia, (36), 77-92.
-Kertész, I. [Imre]. (2002). La vigencia de los campos. A Un instante de silencio en el paredón. El holocausto como cultura, p. 53-63). Barcelona: Herder.
-Maragall, J. [Joan]. (1900). El cant de la senyera. A Visions & Cants. Barcelona.
