A l’acte del carrer de les Roques, a Cal Targa, aquest 11S, hi hem tornat a ser, però d’una forma diferent, a l’altura de les circumstàncies: en l’absolut silenci d’un rèquiem per les oportunitats perdudes. Després de gairebé sis anys des de la Declaració d’Independència, sota l’ombra d’aquella placa de bronze sobre Lluís Companys, ens semblava obscè tornar a formar part d’uns discursos que, tristament, sonen cada cop més buits. Situem-nos: fa dos anys i mig que som un 52% de diputats independentistes al Parlament de Catalunya i ja hem tingut quatre legislatures consecutives governs independentistes al capdavant del país; en l’última dècada les mobilitzacions més massives han vingut de bracet de l’independentisme, amb milions de persones fent enormes esforços per participar en els multitudinaríssims actes de la Diada de l’11S, any rere any i sense aturador. Cal que tornem a recordar el que va suposar l’1-O, i les seves conseqüències per als i les participants? Cal tornar a fer present fins a quin punt els catalans ens vam jugar la integritat i la llibertat per poder votar? Cal fer memòria de les mobilitzacions contra la persecució dels polítics escollits lliurement pel poble català? El poble català ha sigut exemplar en moltes coses, però especialment en la lluita per la seva independència. Llavors, per què els discursos institucionals i polítics sonen cada cop més buits? Qualsevol organització ciutadana o partit polític del món faria qualsevol cosa per aconseguir l’èxit que l’independentisme va assolir, i nosaltres l’estem desaprofitant. El tren està passant. I què hem fet en aquests sis anys de boira? Hem xutat pilotes endavant tan lluny, tantes vegades i amb tanta força que ja gairebé ni es distingeixen a l’horitzó. Alguns diran que som bons negociants: hem negociat taules de diàleg, hem negociat pels represaliats, hem negociat investidures amb Pedro Sànchez... però en aquestes negociacions, per molt valuoses (o no!) que puguin haver sigut, hem adormit, ignorat i sentenciat el mandat del referèndum del primer d’octubre. Estem oblidant la nostra identitat i la nostra Primera Via, i el preu són menys drets, menys llengua i menys llibertat, cada cop més lligats de mans per l’imperialisme “suau” de la Moncloa sanchista. Potser no som nosaltres els bons negociants... I el carrer, després de sis anys, continua preguntant-se: “I la independència, quan?”. Ara no és temps per a flors i grans discursos. És temps de retre homenatge, però amb un silenci eixordador que ens permeti copsar com de gran que és el buit del barranc que tenim al davant. És temps de tornar al camí, d’escoltar el carrer, de fer justícia al mandat de l’1-O i de recordar que l’única via per una Catalunya realment sobirana és la via lliure. És això o el barranc. Visca Catalunya Lliure!
