Riqui Puig sembla tenir-ho tot per triomfar al Barça i a la vida. És guapo i estètic. La seva angelical cara de nen desprèn carisma. Juga a futbol sempre somrient. Té un bon tupè. I és de Matadepera. Ingredients tots ells que l’han col·locat massa ràpid en l’epicentre d’un debat estèril i artificial, cuinat amb urgència pels sufocants fogons de les xarxes socials.
Després de l’enamorament inicial, el història d’amor entre l’entitat blaugrana i el jove talent de la Masia s’ha vist debilitada, sembla, des de l’arribada de Ronald Koeman. L’holandès, retornat a Barcelona com a teòric impulsor d’una revolució encara inacabada, es va atrevir a dir que preferia que la perla del planter marxés cedit. Un cop massa fort per a un ampli sector del barcelonisme que, entregat al romanticisme, es nega a acceptar que Riqui Puig pugui acabar sent només un fugaç amor d’estiu.
El migcampista és un dels més clars exponents del que suposa l’oportunisme i l’efervescència de les xarxes en la societat actual. Del soroll eixordador que emeten a Twitter partidaris i detractors. En el futbol, però també en la majoria d’àmbits de la vida. Opinadors sense més llicència que la que els han entregat els seus seguidors des de l’altra banda de la pantalla. Sempre preparats a les trinxeres, presents en un camp de batalla on no hi ha mai treva.
En el fons, Riqui és una víctima col·lateral de la fogositat amb què s’elogia i es desterra futbolistes avui. Encara més amb l’agudesa d’una senzilla piulada. Sense terme mig ni marge per a l’error. Sense grisos ni paciència. Marca de la casa en un club habituat a cremar els seus actius a una velocitat vertiginosa.
De vegades, per culpa del famós entorn, amb futbolistes que acaben atropellats per l’angoixant pressa per trobar referents que no només simbolitzin una idea, sinó que serveixin d’arma llancívola contra el sector antagònic. I així a diari, sense tenir en compte el risc de devaluar la imatge de la institució i els seus professionals.
L’escenari apocalíptic en l’univers de l’ocellet blau i les afirmacions categòriques va convertir fa temps Riqui Puig en un producte. Un holograma dissenyat al gust de cadascú. Alguns han vist en ell l’hereu del joc de posició que van abanderar Xavi i Iniesta. Altres, el nou Iván de la Peña. Tant se val. Ni tan sols té a veure amb el futbol.
No cal haver-lo vist més de tres partits damunt la gespa per dir-hi la nostra. És la gràcia de Twitter. Tot s’hi val. Que ningú es quedi enrere o perdrà posicions en el seu bàndol. Fins que la nina, de tant estirar-la per banda i banda, es trenqui. Ja en trobarem una altra. I tothom haurà contribuït a la causa.
Futbolísticament, el vallesà va il·lusionar amb la seva desimboltura. Dinàmic i intuïtiu en la interpretació dels espais, el seu tram final de Lliga va estimular una afició massa necessitada d’al·licients positius. Malgrat el poc protagonisme a la Champions, Riqui semblava haver convençut en 574 minuts, per a delit dels seus acèrrims defensors.
Coneixedor del llibret de la Masia al detall, va aportar energia i vitalitat a un equip deprimit. Potser, i només potser, és que en terra de cecs, el borni és el rei. O potser, i només potser, és veritablement un jugador cridat a marcar una època. Admeto que encara no ho he desxifrat. Però, en el fons, tampoc és això el que interessa.
Ara, per a aquells que han aprovat el curset accelerat de tuitaires amb claca incorporada, la situació del jove talent no és res més que nova munició per a atacar l’adversari. Des del bàndol que sigui. Després d’ell, només falta saber qui serà el següent en ser utilitzat com a ase dels cops. Encara que alguns arribin aparentment en forma de carícies.
