El 8 de març es va celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora. No obstant, cal remarcar que el verb celebrar no és el més adequat per parlar d’aquesta data. Per què? Doncs perquè el 8 de març de 1857 van assassinar 146 dones en un incendi provocat pels responsables de la fàbrica on treballaven. Ja des del més proper 1975, any en què es va declarar el Dia Internacional de la Dona Treballadora per les Nacions Unides, el 8M és una data assenyalada.
Aquí, al poble, repetint les experiències dels anys anteriors, l’Ajuntament i diverses associacions van organitzar tota mena d’actes, alguns de caràcter lúdic i d’altres més reivindicatius; com l’Akelarre, organitzat dissabte pel col·lectiu Les Carnera, en què es convidava tothom a cantar, llegir i reivindicar allò que creiés més oportú i, entre totes, cremar el patriarcat. Un acte amb un enfocament transversal i amb l’esperit d’arribar a tothom.
Diumenge van llegir el manifest del col·lectiu feminista dels Països Catalans, en què es denuncia el sistema patriarcal, capitalista i colonial que explota, precaritza i menysprea les dones, i anima a mobilitzar-nos i lluitar incansablement per canviar-ho. I no haurien de ser només paraules. Diumenge va quedar palès que encara queda molt camí per fer. Cal repetir-ho sense defallir, mentre els alcaldes no creguin convenient visibilitzar els manifestos i actes feministes amb la seva presència; mentre hi hagi qui no s’adona que hi ha molts altres dies per fer una cursa ciclista integrada majoritàriament per homes; mentre no es cregui convenient que potser val la pena celebrar el patró un dia abans per no diluir les activitats feministes que es fan el mateix dia.
Cal la implicació i complicitat de tota la societat per adonar-nos d’aquestes accions que denoten la indiferència sobre les reivindicacions de les dones.
Cal mirar molt més enllà. El moviment feminista no és un moviment d’un partit, ni d’una organització. No és un moviment per a la galeria. És una lluita compartida en què hauríem de ser-hi TOTES i TOTS.
