26/05/2023 Opinió
Quina vergonya!
Ramon Falcó

Castellar del  Vallès és un dels municipis més rics de la Península. Està entre els dos-cents primers d’Espanya i entre els cent primers de Catalunya, amb una renda per càpita mitjana de gairebé 32.000 € bruts anuals per habitant. I, paradoxalment, cada dia són més les famílies que no tenen recursos suficients ni tan sols per menjar. En aquests moments Càritas dona aliments a més de dues-centes famílies castellarenques, cada vegada més joves i amb fills petits.
El 12 de maig vam organitzar un concert per recaptar fons, igual que l’any passat. Hi van acudir una quarantena de persones. L’any passat, com que hi havia Corals i escoles de música, l’afluència va ser d’una vuitantena de persones, entre familiars i amics.
Les causes d’aquesta manca de solidaritat dels nostres veïns deuen ser múltiples i, en part, potser nosaltres, els voluntaris de Càritas, en som els primers responsables per no saber-ne prou a l’hora de fer-ne difusió. Acudim als mitjans públics del poble i fem cartells. Segurament no estem gaire atents a les xarxes, què hi farem, som grans i no arribem a tot arreu. Però, amb tot, me’n faig creus i no ho puc entendre. Sabem perfectament que moltíssima gent del nostre entorn coneix les nostres necessitats, i no acudeixen. 
No valen excuses religioses ni prejudicis racials. Els voluntaris de Càritas som conscients de la crisi social que afecta les famílies que passen pels tràngols que els obliguen a demanar ajut i, tot el que siguin justificacions per no ser solidaris amb aquesta causa, diu molt poc de la nostra societat. Soc del poble i fa molts anys que participo en diferents entitats. M’entristeix molt, em fa molta pena i trobo a faltar moltíssimes cares conegudes en aquests actes que organitzem. Només amb tota la gent que els meus companys i jo hem tingut ocasió de conèixer al llarg de les nostres vides, ompliríem l’auditori cada any. Rentar-se la consciència amb alguna contribució econòmica a la Marató de TV3, o a qualsevol de les múltiples ONGs del món està bé. Però ningú de nosaltres no sap del cert com es gestionen aquests ajuts i, potser se’ns escapa alguna cosa, però, a Càritas de Castellar del Vallès, amb l’ajut de l’Assistència Social de l’Ajuntament, garantim l’atenció directa, setmanalment, de totes aquelles persones que acrediten la seva necessitat.
De totes maneres, malgrat tot, no perdem l’esperança. Intentarem esmenar errors i confiem que els propers anys siguin millors. Sabem que la societat continuarà plena de dèficits que necessitaran la nostra solidaritat, que Castellar no és gaire diferent de les poblacions que ens envolten, i molt millor en alguns casos. Potser algun dia podrem dir que som un dels pobles més rics de Catalunya, no pas en diners, sinó en generositat, solidaritat i empatia envers els nostres veïns més necessitats.
 

Comparteix
M'agrada
Comentaris