Professions de risc

Per a mi, totes les professions mereixen el màxim de respecte, perquè per davant de qualsevol altra consideració, la nostra activitat, sigui de la naturalesa que sigui, penso que s’ha de procurar executar sempre amb la màxima excel·lència possible. Altra cosa ben diferent és la repercussió personal, social o mediàtica que pugui arribar a tenir l’encert o el desencert en el resultat final de qualsevol tasca. Ni cal dir que una espifiada a la meva feina comportava poca cosa més que una enrabiada passatgera d’aquelles de quatre renecs dels quals una confessió feta a consciència et redimeix i un cost econòmic relativament assumible. Ara bé quan parlem de metges, de jutges, d’enginyers, de conductors professionals, de controladors del trànsit aeri, d’arquitectes, d’agents de l’ordre... el grau de responsabilitat, creix d’una manera exponencial. Com que a hores d’ara ja haureu endevinat per on van els trets, a aquest petit inventari de professions “d’alt risc”, em permetré la llicència d’afegir-ne un parell que poden arribar a ser tan o més perilloses que un sac de bombes. Són dues activitats que, tot i que, la immensa majoria de vegades no els donem atribucions d’arriscades, quan no s’executen amb prou solvència les seves conseqüències poden arribar a ser francament pernicioses. Estic parlant dels mals polítics i d’aquells periodistes que els riuen les gràcies. A diferència de molts altres exercicis professionals, aquests col·lectius, solen reunir els condicionants adients per esdevenir uns autèntics mestres a l’hora de jugar amb l’excusa, amb el temps, amb el fons i amb la forma. No ens cal tenir un esperit gaire despert per constatar, que tot i que estiguem parlant d’un reduït grupuscle de persones, poden arribar a fer molt de mal si s’ho proposen. Els enormes estralls que tant el recorregut d’un poder infaust com la informació esbiaixada, tendenciosa o directament falsa pot arribar a produir en una societat immersa en una llarga (i atàvica!) letàrgia, no són avaluables fins que la malura ja està massa estesa. És prou sabut que aquests nyaps, aquests insults a la intel·ligència, sempre se solen retroalimentar l’un a l’altre i, a la vegada, acostumen a cobrir-se les vergonyes mútuament...

Aprofitant l’avinentesa i que parlo de “mots lligats”, voldria acabar aquest text bo i agraint aquells que alguna vegada m’han manifestat que perceben que jo sempre en tinc alguna per dir. Admeto que, en moltes ocasions, escriure em provoca una certa inquietud. Tot i que els agraeixo la deferència envers la meva persona, també em permeto apuntar-los una petita observació. Potser és possible que jo sempre en tingui alguna per dir, però us puc ben assegurar que me’n callo moltíssimes més de les que deixo anar... i, sigui dit de passada, això també em fa patir molt perquè algú es mereixeria que les hi digués ben dites, a la cara, lliurement, sense vergonya ni eufemismes de cap mena!

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara