De primera i de segona

Personalment recordo que els actuals trens de la Generalitat (encara avui molta gent n’anomena “els catalans” o “l’elèctric”) disposaven de vagons de segona i de tercera. És evident que, a ulls d’ara, l’escena esdevenia un pèl ridícula, i més si tenim en compte tant l’escassa distància com la poca durada del trajecte que separaven Sabadell o Terrassa de Barcelona. La diferència entre les dues classes era poca cosa més que un encoixinat avellutat verd dels seients molt més barroc que no pas pràctic, però que separava les capacitats econòmiques (o la gasiveria) dels seus passatgers. Potser no caldria dir que a casa meva sempre havíem optat per viatjar en tercera i, penso, que aquelles bancades de fusta tampoc no van tenir cap mena d’incidència important sobre la nostra columna o el còccix...

Amb aquesta observació, només ressenyo un fet social que de menut em va cridar molt l’atenció; és evident que no pretenc prejutjar cap actitud que vagi encaminada a fer retrets sobre el panorama social de l’època: les coses eren així i com a tal hi vam haver de conviure. Estic parlant d’aquells remots temps en què Judes era fadrí i sa mare festejava... A dia d’avui i, contràriament al que ens pugui semblar a priori, en comptes de convertir curiositats com la que acabo d’esmentar en un motiu de reflexió, amb el pas dels anys hem anat normalitzant el fet que hi hagi passatgers de primera i de segona, Residències per a gent gran i aparca avis, restaurants i afartapobres, hotels i pensions o cotxes d’alta gamma i quatre llaunes amb rodes... A còpia de conviure-hi, i ajudats per una beatífica i discutible resignació, tot s’acaba donant per bo, per fermament arrelat i com a tal per irreversible.

Admeto que no soc una persona extraordinàriament viatjada. De ben segur que als rondallers no se’ls farà res estrany el que acabo de viure fa quatre dies a un hotel de la costa. Tan bon punt vaig acabar de fer el “check-in” (traduït: “ep, ja soc aquí”) em van posar un braçalet fluorescent al canell. És evident que aquell gest no era només de benvinguda, sinó que esdevenia una manera de marcar terreny i, sigui dit de passada, de separar per “categories” els hostes. Quan va arribar l’hora del primer àpat vaig veure més clar el que la possessió d’aquell “marxamo” significava. Els clients que portaven a la “monyica” el distintiu amb un color diferent del meu (tot i que igual de cridaner) s’abrandaven damunt del mam que hi havia sobre els taulells com si no hi hagués demà, mentre que jo per accedir a una gasosa desbravada i un talladet fi de festa m’havia d’identificar i passar per caixa. Curiosament, i no sé ben bé el perquè (o sí!) aquells que posseïen l’honorífica prebenda “del tot inclòs” coincidia gairebé al cent per cent amb aquell personal ros, gegant i galtavermell que se’ns fa tan familiar a l’estiu: un assortit uniforme de “gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”... malauradament, moltes vegades a la tercera ronda de xarrups i “birres” però, ja corrien el risc d’acabar perdent els set adjectius tan encomiables que ple entusiasme fa anys els va adjudicar Salvador Espriu. Feliçment, en aquest cas concret que explico, l’edat dels beneficiats no era gaire compatible amb els excessos sorollosos i esvalotadors. Tant és així que ben regats amb ratafia de “gofio”, aquests turistes ben aviat anaven a planxar l’orella i a esperar, plàcidament, l’endemà per reprendre amb el mateix ímpetu les bicoques que la seva manilla color magenta els dispensava.

Desconec si amb aquesta aparent, però manifesta discriminació m’hauria d’haver considerat un dispeser de primera o de segona. Del que estic segur, en canvi, és que, a dia d’avui, les coses s’haurien de poder arribar a dirimir d’una manera molt menys indecorosa que fent-te passejar amb una llufa al braç.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara