Si sabem sumar i som conseqüents amb el resultat, hi haurà futur. Si no, ens trobarem enmig d’un tsunami social. El professor universitari Basilio Losada ens va fer entendre molt bé que tot està relacionat en aquest món, que unes coses depenen de les altres. I tant! El model de vida del sistema capitalista s’està esgotant. Els desequilibris que ha propiciat dins les societats són tan grans que ens apropen al abisme i clamen justícia. Les diferències econòmiques, socials i culturals s’estan agreujant fins extrems cada vegada més perillosos. Cal un gran canvi. Si hi sumem els desastres naturals cada vegada més freqüents: plagues, sequeres, inundacions i epidèmies que afecten sobretot els més desafavorits, el risc empitjora. Però no s’acaba aquí. Parlo de la població europea envellida i de les migracions de joves que arriben; parlo de treball, de la indústria i del camp; de salut i de malaltia deguda a la pobresa; de l’abisme salarial, de les diferències enormes entre pensions; de l’accés a la cultura i als estudis; dels que acaparen grans riqueses que no els evitaran la mort i dels que moren mica en mica perquè amb prou feines poden menjar. Ahir mateix ens informaven que la pandèmia deixarà aquí a uns cinc milions al llindar de la pobresa. Parlo, en resum, dels que estan perdent l’esperança de sobreviure. Creix la desesperació i la frustació social, situacions que aboquen a desequilibris mentals, a l’odi, al racisme i al terrorisme. Parlo d’un planeta que és la casa comú de tots, que hem sobreexplotat i contaminat en tots els àmbits: la terra, l’aigua i l’aire, i que fa anys que avisa, que no para d’escalfar-se: desapareixen els glaciars, puja el nivell del mar, augmenten els huracans, creix la desertització... Més població al límit. Tancar els ulls a aquestes realitats és seguir caminant cap al col·lapse. Davant un panorama tan greu, els governs d’arreu es troben amb enormes dificultats per governar amb calma i poder-los atendre, torpedinats sovint per partits polítics o faccions armades, cecs a aquests fets, que s’emboliquen en lluites banals pel poder personal o de partit desatenent les veritables necessitats actuals de la societat i del planeta. Cal reaccionar. Només la incultura volguda i el negacionisme ens poden fer arronsar d’espatlles i pensar que això no ens afecta, que potser quan arribi ja no hi serem, però sí els nostres nets, que sempre hi haurà qui vagi a cavall mentre la resta anirà a peu, fet extensiu a l’educació, a la cultura, a la sanitat, al lleure, a la vivenda... Pura insensatesa egoista. No veiem encara que la desesparació de tants que no tenen res a perdre porta a la violència social que ja és aquí? No ens exclamem perquè ens apugin els impostos si amb això es pot recaudar per millorar alguna d’aquestes situacions, i col·laborem en el que puguem. Ens hem tornat exigents en excés i poc realistes. Quam deixarem de viure als núvols amb ideals que no venen al cas? Ens cal ser més pragmàtics. Valgui també aquesta idea de cara a les eleccions. Aquest 2021 pot servir per posar fil a l’agulla.
