La setmana passada, a Castellar del Vallès, vam commemorar el 81è aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini de Mauthausen. Ho vam fer recordant també cinc castellarencs que van patir la barbàrie nazi: Francesc Valls Llinares, Francesc Comellas Llinares, Ramon Puigdelloses Sastre, Josep Rovira Prat i Enric Comellas Tàpias.
I crec sincerament que és important que un poble com el nostre continuï fent aquests actes de memòria. Per respecte a les víctimes, evidentment, però també per nosaltres mateixos. Perquè la memòria no serveix només per mirar enrere. Serveix, sobretot, per entendre el present i intentar no repetir segons quins errors.
Sempre m’ha apassionat la història. Quan vaig acabar COU –el que avui seria segon de batxillerat– vaig estar molt a prop d’estudiar història a la universitat. Finalment, la vida em va portar per altres camins, però aquest interès mai ha marxat. I potser és una d’aquelles contradiccions tan humanes: soc profundament pacifista, detesto la guerra i tot el que representa, però al mateix temps m’interessa molt entendre com la humanitat ha estat capaç d’arribar als seus moments més foscos. Especialment la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola.
Potser precisament perquè soc pacifista m’interessa tant. Perquè quan llegeixes, estudies o escoltes testimonis d’aquells anys, acabes entenent que les grans tragèdies no acostumen a començar de cop. No apareixen un matí perquè sí. Sovint comencen de manera gairebé imperceptible, amb petits gestos, amb comentaris aparentment inofensius i amb la necessitat de buscar culpables fàcils davant problemes complexos.
I precisament per això hi ha coses que em preocupen del moment actual que viu Europa.
Perquè quan escolto segons quins discursos, quan veig com es torna a assenyalar persones pel seu origen, per la seva cultura o simplement per ser diferents, no puc evitar sentir una certa inquietud. No perquè cregui que la història es repetirà exactament igual. La història mai torna exactament igual. Però sí que crec que els éssers humans tenim una facilitat sorprenent per entrebancar-nos dues, tres o més vegades amb la mateixa pedra.
Primer són bromes. Després comentaris que semblen inofensius. Que si “els de fora ho tenen tot”, que si “reben més ajudes”, que si “ens prenen això o allò”. Després la desconfiança es converteix en normalitat. I quan ens n’adonem, la societat ja ha començat a perdre una part de la seva humanitat.
Recordo que el meu professor d’història de COU deia sovint que la història és com un pèndol. Durant molts anys aquella frase em semblava una simple reflexió acadèmica. Però amb el temps he entès que probablement tenia molta més raó de la que ens pensàvem.
Per això crec que commemoracions com la de Mauthausen són tan necessàries. No només per recordar els horrors del passat, sinó perquè ens obliguen a mirar el present. A preguntar-nos què estem normalitzant, què estem tolerant i cap a on volem anar com a societat.
Jo soc republicà, d’esquerres, independentista, antifeixista i antiracista. No ho he amagat mai. Però sincerament crec que això va molt més enllà de qualsevol ideologia. Es tracta simplement d’entendre que cap societat millora quan converteix la por, la desconfiança o l’odi cap als altres en una forma de mirar el món.
Europa ja sap massa bé on poden acabar alguns camins.
I precisament per això, encara som a temps d’evitar-ho. Però cal estar alerta.
