El ple municipal d’aquest mes d’abril ha aprovat una modificació de crèdit de 7,2 milions d’euros destinada a noves inversions. A primera vista, pot semblar una bona notícia: més recursos per millorar carrers, equipaments i serveis. Però la pregunta que ens hem de fer és clara: d’on surten aquests diners i per què no s’han invertit abans?
La resposta és tècnica però molt reveladora. Aquests 7,2 milions provenen del romanent de tresoreria, és a dir, diners que l’Ajuntament tenia pressupostats en exercicis anteriors però que no es van arribar a gastar. No estem parlant d’un estalvi planificat, sinó d’una acumulació derivada de la manca d’execució pressupostària.
En gestió pública, això no és un detall menor. Un volum elevat de romanents acostuma a indicar projectes que no s’han tirat endavant, inversions que s’han ajornat i necessitats que han quedat sense resposta. Mentrestant, el municipi continua acumulant dèficits en manteniment, espai públic o equipaments.
Ara bé, si aquests diners no es van gastar en el seu moment, per què es poden utilitzar ara?
Aquí entra un element clau que sovint s’explica poc. Fins fa poc, la normativa estatal limitava fortament la capacitat dels ajuntaments per utilitzar aquests romanents. La regla de despesa feia que, tot i tenir diners disponibles, no es poguessin destinar lliurement a inversió. Això ha canviat recentment gràcies a una flexibilització normativa impulsada al Congrés, en la qual Junts ha tingut un paper determinant.
Aquest canvi és el que permet avui que aquests 7,2 milions es puguin incorporar al pressupost i transformar-se en inversió real. Sense aquest desbloqueig, aquests recursos continuarien, en gran part, immobilitzats.
Per això és important no confondre el relat. El govern municipal presenta aquesta operació com el resultat d’una bona gestió basada en l’estalvi. Però la realitat és una altra: aquests diners existeixen perquè no s’han executat quan tocava, i ara es poden utilitzar perquè s’ha modificat el marc normatiu que abans ho impedia.
Això ens porta a una reflexió de fons. Un ajuntament no ha de mesurar el seu èxit per la quantitat de diners que acumula, sinó per la seva capacitat de transformar aquests recursos en millores tangibles per a la ciutadania. Els romanents no són un premi; són un indicador que alguna cosa no ha funcionat com hauria d’haver-ho fet.
Castellar del Vallès no té un problema de recursos. Té, des de fa anys, un problema d’execució. Tenim carrers que necessiten actuacions, equipaments que requereixen inversió i serveis que es poden millorar. I, tot i això, s’han anat acumulant diners sense donar-hi resposta.
Celebrem que finalment es puguin destinar 7,2 milions a inversions. Però també cal dir clarament que moltes d’aquestes actuacions arriben tard. I que el repte real no és només invertir ara, sinó garantir que en el futur el pressupost s’executa amb rigor, planificació i responsabilitat.
La bona gestió no és guardar diners. És posar-los al servei del municipi quan cal.
