El dissabte 29 de maig ERC va iniciar unes sessions de conferencies i debats amb l’objectiu d’anar configurant el programa electoral de les eleccions municipals del 2023. En aquella data es van obrir les sessions amb “Els valors i principis del projecte d’Esquerra Republicana” a càrrec de la diputada Jenn Díaz i el senador Josep Maria Reniu. I seguidament Gemma Ubasart i Marc Sanglas van debatre “El municipi republicà”. Aquestes sessions tenen continuïtat els dijous sobre diferents aspectes que afecten directament el municipi i els seus ciutadans.
Les jornades estan enfocades en dues direccions. Una primera en què els ponents, molt qualificats tots ells, expliquen aquelles idees que tenen en relació als temes en què intervenen. I una segona en què els assistents expressen dubtes, opinions, crítiques i comentaris de coses que els preocupen i els interessen. D’aquesta manera les conclusions es nodreixen d’aportacions especialitzades al mateix temps que s’inclouen preocupacions, neguits i necessitats dels assistents que s’acaben materialitzant en format d’idees i propostes. Tot plegat s’inclou en el programa municipal d’ERC del 2023. La idea és que les propostes reflecteixin tant el coneixement dels experts com les propostes de la ciutadania en relació amb com vol el Castellar dels propers anys.
Per nosaltres la participació es fonamental. I també ho es per al republicanisme, ja que sense participació no es possible fer polítiques inclusives, feministes, obertes i justes.
Una bona gestió de la política ha d’incloure, forçosament, un triangle amb tres vèrtexs: apoderament de la ciutadania, participació i retorn. Tots tres són imprescindibles. La primera perquè cal convèncer el ciutadà que ell és el destinatari de totes les polítiques públiques i en conseqüència ell és qui situa en la gestió pública els que hauran de donar satisfacció a les seves necessitats, prioritats i interessos. El ciutadà és el factor més valuós pel que fa a la consideració de la presa de decisions.
La participació és la manera en què el ciutadà fa saber allò que vol a l’administració i que aquesta ha d’executar. És a dir, la participació no pot ser només un element informatiu sinó fonamentalment consultiu, deliberatiu i executiu. I el tercer aspecte és el retorn. El ciutadà ha de saber que aquelles propostes que fa es debaten i tenen la possibilitat d’aprovar-se en el cas que compti amb els consensos populars necessaris. Sense aquest element del retorn, el ciutadà conclou que no serveix de res el temps i els esforços invertits en participar.
Malauradament en l’actual pràctica política tenim un exemple que no ajuda gens cap dels tres elements esmentats. És la gestió del procés que viu Catalunya, on la ciutadania vol decidir quin futur es vol donar. Les enquestes, de fa molts anys, diuen que entre un 75% i un 80% de la població veu bé fer un referèndum vinculant en què la ciutadania pugui expressar si vol un estat propi o no. Es tracta, per tant, de donar a la ciutadania l’apoderament que es mereix i que reclama. I la millor manera d’exercir l’ apoderament és posar un referèndum a disposició de la ciutadania per tal que aquesta pugui decidir participativament quina és la seva opinió. El retorn serà acceptar allò que els ciutadans votin majoritàriament. Va contra els temps que som dir que aquest important assumpte (vital) ha de ser resolt per un grupet de persones que es creu amb la certesa de saber millor que nosaltres allò que ens convé. Passa exactament igual que en el temps del franquisme. Quan es qüestionava per què no hi havia eleccions es deia que el poble no estava preparat per decidir quins governants volia. Ara el poble vota, però no està preparat per saber el que vol, i per això ho ha de delegar en un grupet polític o financer que parli en lloc de nosaltres. Els representants escollits en unes eleccions no poden tenir més poder que el que la ciutadania els ha donat. I ha de fer servir aquest poder per donar la paraula a la ciutadania quan els temes són importants i complexos.
Que ningú s’enganyi ni es deixi enganyar. Hi ha partits que desconfien de la societat quan li han de transferir poder. N’ hi ha, com Esquerra, que creuen que una societat empoderada implica poder de decisió per la ciutadania en tot allò que li sigui mínimament substancial.
