Pepe Beunza va ser el primer objector de consciència al servei militar espanyol de caràcter polític, una decisió que va suposar-li una condemna de dos anys de presó. S’introduí en el moviment de la no-violència gràcies a Lanza del Vasto.
En la xerrada a Cal Gorina, Beunza va inciar l’acte demanant uns instants de silenci col·lectiu i, a continuació, en va explicar els motius: mentre era a la presó es produí una situació injusta –els funcionaris no volien traslladar un reclús malalt a l’hospital– i els presos es van negar a tornar a les cel·les; però ho van fer restant quiets, en silenci, i la tensió fou tan extraordinària que va provocar que els funcionaris cedissin. El silenci, doncs, té una força gens menyspreable. L’activista va afirmar que a casa nostra s’ha apostat i hem de continuar apostant per la no-violència en la lluita per la independència. L’Estat espanyol sap reaccionar contra les actuacions violentes, però passa a fer el ridícul quan utilitza la repressió envers els fets no-violents. La lluita no-violenta arriba generalment a una fase de repressió (com també succeí, per exemple, amb Gandhi), i aquí es va fer palès, sobretot, a partir de l’1-O: “Aquell dia vam poder comprovar la força que tenim com a poble si no usem la violència”. Però, evidentment, cal que la nostra actitud sigui sempre la mateixa i que no confiem només en la bona fe. És a dir, cal que respirem per poder afrontar amb serenor i amb saviesa cada moment; també cal fer un lloc molt important a l’humor, bàsic per poder perseverar en la lluita i elemental per rebaixar la tensió que crea el conflicte; per últim, no ens podem oblidar de l’amor, imprescindible per poder empatitzar amb la posició contrària: no facis a algú altre allò que no vols per a tu.
Aquesta lluita no-violenta respecte de l’Estat, del poder, acostuma a ser llarga; Lluís M. Xirinacs explicava que, segons Gandhi, consta de cinc fases:
1. Diàleg. És una fase de col·laboració, que hauria de ser normal i constant. Cal intentar persuadir la banda contrària. De vegades, però, les consciències xoquen frontalment i la situació la fa molt i molt complicada.
2. Denúncia. Perquè les injustícies acabin cal denunciar-les, no poden ocultar-se. Si el poble no es resigna, cal passar a aquesta fase. L’amor per la veritat, per la llibertat, fa que calgui fer un pas endavant; si no el fem, serem còmplices d’aquella manera d’actuar. El poder ens recorda (mitjançant l’ús de la força, la presó, les multes, les condemnes...) que marxar del camí de la submissió pot tenir conseqüències. Vol un poble paralitzat. La dignitat, però, ha de superar aquests esculls. Sense por, el poble és imparable. Cal, doncs, manifestar la indignació quan es considera que hi ha injustícia. En aquesta fase, segons, Beunza, es troba el procés català.
3. No cooperació. El tirà no aguanta si el poble no l’ajuda. Per tant, la no cooperació (vagues, boicots...) és una arma valuosíssima. Amb aquesta fase es busquen unes repercussions econòmiques i socials i posar qui governa, evidentment, en una situació complicada.
4. Desobediència civil. És una fase complicada i activa. Com que el desafiament al poder és públic, cal que la gent estigui preparada per anar a la presó, ja que la resposta de l’Estat serà implacable. Sens dubte, no és el mateix tancar deu persones que milers. Per tant, per arribar a aquest punt cal estar disposat a sacrificar-se (Beunza va posar èmfasi en la gent jubilada i en els joves, que podrien seguir els estudis a la presó, que passaria a ser la universitat de la no-violència). Cadascú ha de tenir clars els seus límits i els riscos que pot assumir.
5. Construcció d’una solució alternativa. Cal preguntar-se què podem fer des d’ara mateix per una Catalunya republicana. Hi ha moltes coses que podrien millorar-se: sanitat pública gratuïta i de qualitat, polítiques d’habitatge, pensions justes per a tothom, infraestructures que funcionin... Tenim moltes competències i cal desenvolupar-les: fomentem el cooperativisme, reequilibrem el territori, protegim la ruralitat, donem més suport a la pagesia... No cal esperar que arribi la independència per construir la Catalunya republicana. Fugim d’estar al servei de les grans indústries, de la banca, de la gran economia.
La no-violència és la nostra arma. Cal continuar, doncs, amb l’esperit de l’1-O, una jornada que va ser l’exemple de culminació de les cinc fases.
