Sense que soni frívol, tinc por. Crec que estic deixant d’estimar el futbol. Em sento com qui es desenamora a poc a poc d’algú a qui havia idealitzat sempre. I dubto que sigui una qüestió dels resultats, el joc o les meves preferències i gustos personals. És cert que l’aturada per la pandèmia ha alterat dinàmiques i estats de forma, i ha deixat un escenari que cal jutjar des d’una òptica diferent de la que utilitzàvem habitualment per culpa dels nous condicionants que s’han afegit al còctel. Però no és menys cert que a la llista d’ingredients cada vegada hi prevalen més els interessos econòmics, que es deixa de banda el component sentimental i identitari que sempre ha servit per enorgullir-se de tot allò en què creiem fermament.
El futbol s’està allunyant cada vegada més de l’aficionat. I el perill de l’actual conjuntura excepcional i, esperem, transitòria, és cedir massa terreny en una batalla que darrerament sempre acaba debilitant el seguidor tradicional. I no és que m’hagi tornat de sobte un romàntic empedreït. En realitat, aquest és un sentiment que tinc des de fa temps. Molt abans d’entrar en aquest malson de mascaretes i gels hidroalcohòlics dels darrers mesos. El futbol s’està desnaturalitzant. I tinc la sensació que la crisi sanitària, entre els molts danys colaterals que està provocant –tots ells incomparablement més greus que l’aquí exposat–, no ha fet res més que agilitzar un procés de distanciament que amenaça amb no tenir aturador.
Entre les conseqüències obligades, el futbol ha perdut la seva banda sonora. Com si a les pel·lícules de Sergio Leone els faltessin les melodies d’Ennio Morricone. I a mi ara només se m’acut acompanyar l’anar i venir dels jugadors sobre el camp amb cançons tristes, allunyades del que sempre m’havia transmès la pilota. El futbol actual és com anar a una discoteca on no sona la música. Serveix per petar la xerrada i prendre una cervesa mentre un grup d’individus cada dia més desconeguts ens acompanyen des d’una realitat que ens és massa sovint aliena.
I no és que faltin esforços per part de tots els estaments per disfressar la realitat i fer veure que tot és com sempre hauríem volgut. Reconec que sovint m’han enredat. El so enllaunat d’aficionats em resulta convincent. Fins i tot de vegades m’ha semblat que en alguns estadis s’animava més que quan hi havia públic. Però no ens enganyem. No és res més que una altra maniobra per generar una falsa percepció de normalitat. Una més. Un perillós engany que pot ser contraproduent per a una societat ansiosa per recuperar l’anhelada realitat que coneixia.
No ha tornat el futbol. Ha tornat el negoci. Només així s’explica que les últimes setmanes ens haguem afartat de veure els Messi i companyia mentre el futbol femení seguia a la nevera un cop tancada la temporada domèstica precipitadament. Valoro l’esforç per incentivar la meva reinserció futbolística. Tests a mansalva i partits cada dia. Però ni així m’ho empasso. Deu ser que ja se m’estava fent bola abans d’aquesta farsa impostada. No crec que hi hagin ajudat les aturades per hidratació o la nova norma dels cinc canvis. Tampoc el fet de veure jugadors a la banqueta amb mascareta, asseguts a metre i mig de distància, mentre damunt la gespa s’abraçaven cada cop que el nou disc-joquei contractat pel canal Movistar La Liga accionava el botó de “celebrar gol”. Però tot sigui per la salut dels futbolistes. Només faltaria.
Espero que el desencís que sento sigui passatger. Qui sap si aquestes dues setmanes de treva sense tant verd a la televisió m’ajudaran a recuperar la il·lusió perduda. Prometo asseure’m al sofà amb ànims renovats i l’argumentari ben après. No ets tu, futbol, soc jo. Necessito que ens donem un temps. No et demano que ho entenguis, però sí que ho respectis. Només així sabré si la nostra relació té algun futur o més val deixar-ho córrer.
