Durant els anys que vaig treballar de lectora editorial, hi havia una mena de textos, entre la pila immensa que m’arribava, que em posaven especialment nerviosa. Valorar-los era difícil, ja que havia d’intentar ser objectiva (els informes de lector intenten ser-ho, menys en una petita part en què es valora el text “epidèrmicament”, és a dir, d’una manera totalment subjectiva i sense embuts), i no sempre ho aconseguia. En aquests textos, el lector se sentia com si, en comptes d’estar llegint una història, fos en un concessionari amb el típic venedor que t’acaba venent alguna cosa més semblant a l’Enterprise que el Seat Panda que anaves a buscar.
La característica principal d’aquesta mena de textos (sempre parlant de ficció, és clar) és que l’autor vol convèncer el lector d’alguna cosa, com ara una visió política o una opinió personal. Es poden reconèixer, amb més o menys facilitat segons la perícia de l’autor, per una sèrie de pistes:
-L’acció està supeditada al missatge. Per exemple, suposem que el text ens vol convèncer que els coloms són éssers sense compassió, cruels i dolents: tota la trama mostrarà els coloms fent coses que el lector pugui trobar reprovables, com robar-li l’entrepà a un nen.
-Els personatges, evidentment, també depenen del missatge, i en la majoria dels casos són plans com una post i accessoris, una excusa per tirar l’acció endavant i arribar on interessa.
-En els pitjors textos, l’autor es permet dir al lector com s’ha de sentir llegint, o justificar les accions dels seus personatges.
Fixeu-vos que tota l’estona parlo de l’autor i no del narrador. El problema principal és precisament aquest, la barreja de la veu narrativa amb la de l’autor. És un problema fàcil i difícil de solucionar, ja que simplement s’ha de separar la veu narrativa de la de l’autor i evitar que aquesta última s’escoli entre les costures del text. Ho podem aconseguir tenint sempre en compte una pregunta senzilla (“Això ho dic jo o el narrador?”), i, sobretot, coneixent molt a fons tant la història que estem explicant com els personatges.
És curiós com una cosa tan bàsica com el funcionament de la veu narrativa costi tant d’assimilar, no sé si per culpa de l’auge de l’autoficció, l’egoisme i l’egocentrisme tan típica de l’actualitat.
El narrador, ni tan sols un narrador d’autoficció, mai hauria de ser el reflex l’autor. És un vehicle, una eina més per llegir i embastar la història, no un altaveu per esbombar opinions ni prejudicis.
Dit de manera més cursi, però potser més clara: us heu de supeditar a la història, no heu de supeditar la història a vosaltres.
No obstant, no hem de confondre la barreja de la veu narrativa i de l’autor amb la literatura de caire més contestatari.
La distòpia, per exemple, és un gènere en què trobarem moltes obres d’aquest tipus, ja que funciona molt bé, potser perquè aporta una distància molt necessària.
Recomanacions: El conte de la serventa i 1984 són dos exemples de bona ficció amb missatge.
