Si volguéssim fer un debat sobre la conveniència d’impulsar la globalització trobaríem, segurament, tants defensors que hi veuen la necessitat com detractors que en qüestionen la viabilitat. Sense cap mena de dubte cada sector aportaria raonaments i experiències que, suposadament, demostrarien que el seu criteri està plenament avalat i constatat. Encara que és innegable que hi ha multitud d’aspectes que precisen una mirada i una actuació global, és evident que no tots han avançat en la mateixa intensitat. L’economia és l’aspecte que més ha avançat en la globalització, en detriment, sovint, d’altres aspectes tant o més importants: cultura, salut, medi ambient, democràcia i, sobretot, drets humans. És aquí on les visions s’enfronten i mentre els defensors avalen la conveniència de la globalització encara que només tingui plantejaments econòmics, els detractors afirmen que la globalització no és convenient, precisament per incorporar només l’economia.
Qatar és l’exemple perfecte del pes determinant de l’economia en la globalització en detriment d’altres aspectes més importants. De fet la Fédération Internationale de Football Association, FIFA, no va tenir cap inconvenient el 2010 en designar Qatar com a seu de la celebració del mundial de futbol del 2022 encara que incomplís tots els requisits exigibles a un estat mínimament democràtic. I precisament la globalització ens adverteix que no hi ha res prou llunyà perquè ens resulti indiferent. I encara menys quan es tracta d’un esdeveniment esportiu d’abast mundial de gran repercussió mediàtica. La conclusió que se’n treu, amb la seva perplexitat associada, és que la FIFA i el món en general han validat un país que té un règim que no respecta els drets humans, ni els socials ni els laborals. Els drets laborals estan totalment absents a Qatar. Els treballadors de qualsevol tipus d’indústria, constructora, o altres serveis no tenen cap dret laboral ni possibilitat d’afiliar-se a un sindicat que els defensi davant els abusos continus dels empresaris i contractadors. Qatar encara es regeix pel sistema anomenat kafala, que no permet als treballadors canviar lliurament d’empresa si els contractadors no ho volen. Ni tan sols tenen garantida la liquidació econòmica pels treballs realitzats. Com a conseqüència de la manca de drets laborals i de seguretat, una investigació del diari The Guardian ha quantificat que han mort 6.500 treballadors en la construcció dels estadis on es disputarà el Mundial. Les dades més oficials de l’Organització Internacional del Treball eren més baixes, però no menys preocupants, 50 morts i més de 500 ferits només durant l’any 2020. Coneixedor d’aquestes dades, l’infame president de la FIFA, Gianni Infantino, va afirmar que “aquests treballadors estan orgullosos de tenir l’oportunitat d’aixecar els estadis d’un torneig d’aquesta magnitud”. És a dir, en lloc de lamentar les morts o exigir responsabilitats, la FIFA només atia l’orgull del treballador que deixa la vida per complir amb la feina. I deixa també la família sense pare, sense marit i sense cap compensació econòmica.
D’altra banda, la legislació qatariana determina que les dones tinguin un sistema de tutela masculina (sigui pare, marit, germà, avi o oncle). Cal el permís del tutor per prendre decisions vitals com ara casar-se, treballar a molts llocs del govern o viatjar a l’estranger, i estan obligades a rebre alguns serveis de salut reproductiva. La legislació discrimina les dones perquè els dificulta el divorci, i les divorciades no poden exercir la tutela dels seus fills. Ignorant tot això ,la FIFA s’ha limitat a dir que “les dones havien de comprendre els costums del país”. El col·lectiu LGTBIQ+ és contínuament detingut, vexat i apallissat per les forces de seguretat. Com a requisit per alliberar-los han d’assistir a sessions de teràpia de conversió en un centre de cura conductual de la salut. En compensació, la FIFA ha dit que el col·lectiu LGTBIQ+ serà benvingut sempre que no fessin mostres d’afecte públic. La globalització ben entesa hauria de comportar que qualsevol estat que defensi valors democràtics no pot dispensar ni tolerar els que no ho fan. No és una qüestió de gustos sinó de drets, i els drets no són negociables. Els drets de les persones no haurien de dependre del lloc de naixement, de la llengua parlada, del gènere, de l’orientació sexual ni del sector social a què es pertany. La FIFA ha demostrat pocs miraments i cap compromís. Esperem que les seleccions dignifiquin amb les protestes una mica millor els valors que tots hauríem de defensar.
