RGB  680 Boscos._1440x961
Boscos Joan Mundet
11/11/2022 Opinió
La mort de les pinasses
Aleix Schkot, excursionista

Castellar del Vallès pot presumir de tenir un dels entorns més bonics de Catalunya, i ho dic creient-ho fermament. Els boscos hi són molt abundants. Dins el bosc castellarenc les espècies cabdals i que formen les poblacions més nombroses són el pi blanc, conqueridor de totes les terres baixes, i l’alzina, que acompanya aquestes contrades des de molt i molt antic. A banda d’aquests dos protagonistes, un seguit d’actors secundaris aporten varietat i bellesa als nostres boscos, com ara el roure, el pi pinyer, el lledoner, el pollancre, el til·ler... I la pinassa, altiva i majestuosa conífera, romanent de vetustes arbredes que abundaven a casa nostra.


La pinassa, Pinus nigra en llatí, és un arbre molt bell, amb llargues acícules (fulles) de color verd fosc. Les pinyes són petites, i la fusta de l’arbre és prou valorada. En destaca el tronc, de color gris clar, que acostuma a ser molt recte, i que s’alça per sobre de la resta. Les pinasses han tingut una presència destacable a Sant Llorenç del Munt, i encara perviuen a la nostra muntanya, en els boscos muntanyencs i obacs situats a les faldes de la Mola. Els seus últims grans refugis són les obagues de les valls de la Matalonga i de Mur, a la zona de frontera amb Sant Llorenç Savall. Els millors rodals els trobem als llocs coneguts com la Baga de Matalonga, el Racó de la Furriola, el Clot de les Pinasses, l’Adernar, i al Bosc Vell del Dalmau, la joia de la corona. Cal passejar per aquests indrets per adonar-se que les pinasses estan molt amenaçades. Els peus secs, amb la copa morta, abunden arreu. Algunes, després d’anys restant mortes dempeus, cedeixen a la gravetat i cauen a terra, en un últim tribut al bosc, on abocaran el seu carboni. La pinassa és un arbre que necessita més aigua que el pi bord, tan resistent a la sequera i adaptable a sòls pobres. A més, la pinassa també valora ambients frescos, una temperatura moderada, i necessita de la humitat del sòl. Totes aquestes eren condicions que els boscos castellarencs complien a la perfecció, però a causa del canvi climàtic la temperatura augmenta any rere any i la pluja escasseja cada cop més i més. És molt notòria la sequera d’aquest any, i els boscos del poble ho han acusat molt. Tots els boscos s’han vestit de marró per culpa del gran nombre d’alzines que s’han assecat aquest 2022 i que romanen al bosc, totalment brunes. Hom no pateix en excés, puix que les alzines, si no es refan, deixaran morir la seva part àrea, i quan les condicions siguin més propícies rebrotaran de la soca i tornaran a ocupar el seu espai. Les pinasses, en canvi, només neixen del pinyó, i quan la falta d’aigua i la violència del sol les ha assecat i mort, no hi ha volta enrere. Som espectadors directes d’una transformació del bosc, on les espècies menys resistents a l’aridesa aniran desapareixent progressivament. L’escalfament del planeta està canviant el nostre entorn, a marxes forçades, i nosaltres som capaços de copsar-ho amb el curt testimoni que dona una vida humana.


No val la pena mirar al passat, és millor que mirem al futur i sobretot al present. Per això animo tothom a visitar aquests magnífics boscos als quals he posat nom abans i a cercar-ne els gegants més destacats. Hi ha arbres realment especials, els més coneguts són la pinassa de la Vinya Vella, la pinassa de la Soleia de la Matalonga, la pinassa del Dalmau, i la pinassa del Bosc Vell. Aquests arbres tan singulars s’alcen com a veritables gegants, grans obres d’enginyeria botànica que s’han anat gestant a través dels lustres, testimonis d’una època que ja no tornarà. Quan hi ets al peu el més normal és sentir-se corprès. Recomano trobar-los i admirar-los, visitar-los, com a forma d’homenatge cap a uns éssers amb qui potser d’aquí poc ja no tindrem la fortuna de conviure-hi. 

Comparteix
M'agrada
Comentaris