Ja no recordo quan vaig deixar d’estimar-te. O potser no ho vull recordar perquè, com totes les evidències negatives, el dolor ens nega l’enteniment.
Et puc ben assegurar que he intentat que una maduresa respectuosa compensi aquells sentiments captivadors de joventut. Però cada paraula afectuosa d’ara es sentida com una ofensa provocadora. Les dents serrades, les celles frunzides, el puny tancat i els ulls aclucats m’ho recorden a cada moment.
He intentat evocar tots els records feliços per dissimular un present massa dolorós. Diuen que les alegries passades sempre són un bàlsam per les tristeses presents. Però cap dels bons moments passats em compensa cap minut deplorable d’ara.
He intentat construir nous escenaris de futur plens de tolerància i comprensió allà on abans creia que hi havia projectes il·lusionants compartits. Però la meva tolerància són la teva afirmació i la meva comprensió la teva victòria.
Confesso que t’he estimat encara que no sempre t’ho he dit. També reconec que no he estat mai enamorat de tu. Però això no ens ha impedit mantenir respecte, compromís i lleialtat en períodes concrets. Hem estat capaços de dissenyar projectes i ajudar-nos per realitzar-los.
Però saps que?.Ara m’adono que tu no m’has estimat mai. Estimar vol dir desitjar que l’altre sigui feliç encara que no ho sigui amb tu. I tu m’has demostrat que prefereixes el teu domini abans que la meva felicitat. M’has demostrat més el teu interès i la teva violència que la teva estimació i comprensió.
Ja no hi ha els espais de trobada on el consentiment i l’assentiment generaven complicitats. Cada un ha conformat el seu propi territori i per retrobar-nos m’he esforçat en construir ponts però no han servit de res perquè només els creuo jo. I quan ho faig només percebo hostilitat i agressivitat per part teva.
M’enganyaves quan em deies que havies superat les teves xacres i adicions. Saps que varem construir el nostre amor sobre la basa de la superació a la teva tendència a la intolerància, l’exclusió i la intransigència. Però en realitat només no es manifestaven quan jo era submís i dòcil. Quan m’he reclamat la meva llibertat tu m’has recordat el teu feixisme. Però la força de la teva violència no podrà guanyar mai la força de les meves conviccions. Sobretot perquè aquestes creixent cada vagada que s’usa aquella. Igual que la violència masclista mai podrà vèncer la determinació feminista.
Espanya, ets tu qui ha marxat de la meva vida perquè no estimes ni em deixes estimar-te. Però malgrat que em mostres la teva violència mai tindràs el meu odi. Ni quan qualifiques les meves esperances de quimeres. Ni quan consideres les meves conviccions de fútils. Ni quan fas de la meva parla o del meu govern una concessió més que un dret legítim.
Potser podràs evitar que t’estimi però mai em podràs impedir que estimi la teva gent.
Espanya, jo encara confio que en el futur et podré tornar a estimar. Però si això passa serà des de la meva llibertat, no des de la meva obediència. Des de la meva independència no des de la meva submissió. Des del mutu respecte i no des de la por a la teva ira. Des de la convicció que jo sempre tindré més dret a ser feliç lliurament que obligació de ser-ho amb tu.
