Cada cop amb més freqüència llegim que molts dels desencantats del “Jo acuso” o “Espanya ens roba”, en especial els republicans, reneguen de la poca altura dels polítics del seu partit. En això estem d’acord, però ho fan d’amagat, perquè no els arribi la pols de l’era, encara que aparentin que no els fa por donar la cara. Llàstima que la ciutadania no hagués donat més suport a algun altre partit català que sí té polítics d’altura. Què hi farem! Anem al gra: soc del parer que la crítica submergida no porta enlloc, perquè en veu baixa no s’ajuda a fer els canvis que necessita aquest petit país. D’altra banda, les veritats o falsedats a mitges que en forma de crítica segueixen mantenint aquella colla fan molt mal al ciutadà corrent, l’enverinen. En poso un exemple: es queixen de que no queda cap caixa (banc) catalana. És cert, però no per la raó que pretenen tenir. Les veritables raons, polítiques i comercials, són que el “souflé” independentista va espantar els bancs que encara teníem aquí, i més important, que els interessos del progrés capitalista, als que la dreta i part de l’esquerra catalanes donen suport, ha fet que els peixos grossos es mengessin els xics en tots els àmbits. Per això no queden caixes. És llei de vida. Igualment passarà dintre d’uns segles amb el català i altres llengües minoritàries, que seran colonitzades per les d’ús majoritari per molt que alguns s’escarrassin a protegir-les a costa de la bona convivència social, fet que considero inadmissible. I no em refereixo al sistema d’immersió, sinó a acceptar que el castellà ha de tenir aquí el seu lloc com eina de comunicació internacional que necessitaran els nostres fills i nets quan surtin de Catalunya. Com de costum, aquella colla segueix tocant alegrement el flabiol sense entendre les metàfores. També és llei de vida.
