El 1925 va néixer la meva iaia Rosa Druguet Vilatersana i aprofitant el centenari del seu naixement vull homenatjar-la amb aquestes quatre línies.
És possible que algú del poble encara la recordi. Ella va néixer a la masia de Can Juliana, ja que els seus pares hi feien de masovers, però de ben petita van anar a viure al carrer de l’Ermot, núm. 24, on viuria gairebé tota la vida. Va ser una dona alta, guapa, molt amable, educada i de caminar lleuger. Mai parava quieta, sempre deia “els cansats fan la feina”. Quan m’explicava vivències de la seva vida prenia molta atenció a la seva veu. Era molt interessant escoltar tots els canvis que va patir Castellar des de la inauguració de la primera escola nacional passant per la Guerra Civil i la postguerra. M’explicava que es va patir molt en temps de guerra, per exemple, el pa s’aconseguia amb unes cartilles de racionament.
Sempre ens deia que nosaltres teníem moltes joguines i que ella, per jugar, lligava dues llaunes de sardines amb un cordill.
La iaia Rosa va ser una dona molt forta i lluitadora que voldria haver estudiat per a modista, però de petita va haver de posar-se a treballar amb la seva mare a la fàbrica tèxtil de Can Pobla. Va cuidar els seus pares, el meu avi Jesús, els fills, ocasionalment els nebots i finalment els nets. Sempre va demostrar una educació i un amor exemplars.
A poc a poc ella va anar marxant i una mica de mi se’n va anar amb ella. La recordo amb molt d’amor i la tinc sempre present.
T’estimo molt, iaia.
