Homenatge a Lluís Companys

ERC es va fundar el març del 1931, fruit de la confluència de diverses organitzacions republicanes. Francesc Macià i Lluís Companys en van esdevenir les dues grans figures de referència. Macià hi aportà la seva gran visió nacional i Companys el seu ferm compromís amb les esquerres i la justícia social.
ERC es va constituir, doncs, sobre dos pilars fonamentals que, 95 anys després, continuen definint-ne l’essència: el nacional i el social, dos eixos inseparables i complementaris.
Hi ha un conflicte que persisteix des dels anys 30 fins avui i que Companys va situar al centre de la seva acció política: el conflicte agrari i les condicions de vida de la pagesia. Companys va defensar les reivindicacions dels pagesos, especialment dels rabassaires i d’aquells que treballaven terres que no eren de la seva propietat i que patien unes condicions contractuals abusives. La seva vinculació amb el moviment rabassaire i amb la Unió de Rabassaires exemplifica un republicanisme que anava més enllà de la qüestió nacional: volia transformar les condicions de vida de les classes populars.
Lluís Companys va assumir la presidència de la Generalitat l’1 de gener del 1934 després de la mort de Francesc Macià.
L’acció de govern va ser intensa, malgrat la profunda inestabilitat política i social del període i, posteriorment, l’esclat de la Guerra Civil. La Generalitat va impulsar mesures en favor de la pagesia, va ampliar l’educació (també la de les persones adultes), va promoure la cultura amb la creació d’escoles i biblioteques i va treballar per millorar la protecció social i els serveis sanitaris.
Alhora, va defensar les institucions davant les ingerències externes i les usurpacions competencials, va impulsar el desplegament de l’Estatut de Núria i l’ampliació de l’autogovern, va modernitzar les infraestructures per afavorir l’ocupació i va afrontar les dificultats de mantenir l’ordre públic, protegir el patrimoni i organitzar l’economia de guerra.
Potser l’aspecte pel qual Lluís Companys ha estat més atacat per les forces de dreta i d’extrema dreta és la violència exercida durant els primers mesos de la Guerra Civil contra eclesiàstics, empresaris i persones identificades amb la dreta. Certament, en aquell període el poder institucional va quedar greument afeblit per l’expansió dels comitès revolucionaris i dels grups armats que actuaven al marge del control efectiu de les autoritats.
Tanmateix, també cal recordar els esforços de la Generalitat per protegir les persones amenaçades. Les evacuacions, l’assistència humanitària i l’expedició de salconduits van ser instruments importants per salvar vides. Segons les dades reconegudes avui, desenes de milers de persones van poder ser evacuades o marxar a l’exili gràcies a diverses iniciatives de protecció, en la majoria de les quals hi va intervenir la Generalitat.
Aquestes actuacions permeten comprendre una dimensió sovint poc coneguda de l’acció de govern de Companys durant aquells mesos dramàtics.
Cal distingir, per tant, entre la violència revolucionària extrajudicial i la repressió exercida posteriorment pel règim franquista, que va adquirir un caràcter institucionalitzat i sistemàtic. Aquesta distinció no elimina les responsabilitats que puguin correspondre a les autoritats republicanes, però permet entendre que no es tractava de fenòmens idèntics ni de mecanismes repressius equivalents. Ni de bon tros!
En el consell de guerra militar sumaríssim contra Companys hi tingueren un paper rellevant el brigada Enrique de Querol Duran (fiscal), el capità Ramon de Colubí (defensor) i el tinent coronel José Urrutia Huerta (secretari o instructor del sumari segons les fonts). Tres casos paradigmàtics ja que tots tres es revoltaren el 18 de juliol a Barcelona i foren condemnats a la pena de mort. Tots tres salvaren la vida ja que es beneficiaren de l’indult que signà Lluís Companys com a president de la Generalitat. Els tres militars no compliren condemna, ja que la Generalitat va facilitar un intercanvi de presoners que els va alliberar.
La condemna es fonamentava principalment en l’actuació de Companys contra l’aixecament militar. És una paradoxa tràgica: es va condemnar per rebel·lió qui havia defensat les institucions legítimes davant un cop d’estat militar que va desencadenar una guerra civil i va causar milers de morts. En tot cas, si cal parlar de revolta, la de Companys va ser una resposta a una insurrecció militar que havia trencat violentament l’ordre legítim.
El president Lluís Companys va ser afusellat el 15 d’octubre del 1940 al Castell de Montjuïc, a Barcelona, després d’un consell de guerra sumaríssim sense les garanties processals més elementals, sota el règim franquista. Tenia 58 anys.
Va afrontar la mort vestit gris clar, descalç i amb un petit mocador blanc que sobresortia de la butxaca de l’americana. Va rebutjar la bena que li hauria impedit veure per última vegada la llum esmorteïda de l’alba i el cel de la seva estimada Catalunya.
Davant l’escamot d’afusellament, va mantenir la mirada serena i el cap ben alt. Abans que els trets li arrenquessin la vida, va cridar un darrer “Visca Catalunya!”.
Franco va aconseguir assassinar un president de la Generalitat legítim però va fracassar estrepitosament en el seu propòsit d’anorrear les ànsies de llibertat d’un poble sencer.
El seu record ens esperona a continuar lluitant per la llibertat que mereixem, com a poble i com a ciutadans, i per una societat més justa, més lliure i més igualitària.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara