Hi ha diverses accepcions de l’expressió fer la goma. Potser una de les més conegudes és la que es fa servir en l’argot ciclista que ve a ser allò de “s’estira i s’arronsa”; es dona quan els amants de la bicicleta adés circulen agrupats, adés relaxen la pedalada per convertir el grup en una corrua de processionària a la recerca d’un pi on es dispensin mongetes amb botifarra regat amb un Don Simon disfressat de bota del racó.
Una vegada, però, vaig sentir que hom donava a fer la goma un sentit figuratiu que mai he sabut trobar en cap diccionari i que em va fer molta gràcia. Va ser en un acte cultural quan, minuts abans que comencés, la gent comentava la jugada i s’intercanviava preguntes sobre la salut i l’estat general de familiars pròxims que, en realitat, els importaven un rave. Quan el meu interlocutor va deixar anar:
-Mare de Déu de l’Empenta, quanta goma hi ha aquí.
Jo no vaig poder fer altra cosa que assentir i, de retruc, recordar el final d’un poema que, aleshores tenia força fresc a la memòria i que deia: “Molta gent que s’odia cordialment”. Miquel Marti i Pol, en el seu particular inventari del poble, ho deixa dit i, una vegada més, ho broda.
Amb tot, però, a aquest acte d’educació i d’hipocresia alhora, l’hi dono una certa condescendència. Per a mi, només ve a ser allò de quan coincideixo a l’ascensor amb un veí amb qui no m’uneix res de res, parlo del temps i tal dia farà un any.
Hi ha, però, una goma que jo detesto amb tota la meva ànima: el protagonisme gratuït. Em provoquen una al·lèrgia de diagnosi no clínica, aquells individus a qui no se’ls coneix cap altra virtut que viure de fer la goma. Hom pot ser o no ser, fer o desfer, encertar-la o errar-la, però sempre amb dignitat, sempre amb nom, cognom, DNI i, carnet de soci del Barça, si ve a tomb. No em posa malalt l’analfabet (de qui sempre, sempre, aprenc), sinó aquell que amb quatre lectures en diagonal es fa dir “sí, senyor”, alça la cresta i no permet que ningú li bufi l’orella... soc conscient que des del món és món la cosa funciona així. Això no vol dir, però, que calgui donar-ho com a bo.
